Servando Rocha: «En el futur la gent pagarà per perdre’s»

Inaugurem l’any amb un fill de La Palma, l’illa que més desitjava oblidar el 2021. Es tracta de Servando Rocha (Santa Cruz de La Palma, 1974), un home lluminós a qui el fascina l’obscur. Expert en moviments d’avantguarda i contracultura, és editor de La Felguera i ha comissariat l’exposició del CCCB ‘La màscara no menteix mai’, una història subterrània de l’últim segle (no apta per a amb prejudicis). ¿Qui hi ha darrere de la seva màscara? Hi ha un canari que va arribar fa 30 anys a Madrid. Algú que pensa que encara hi ha secrets per revelar. M’interessa l’anomalia. Estrany en algú d’una illa petita i solar, ¿no? Els mites són només tres o quatre. ¿Per què ens fascina l’horrorós, el singular, el negre? ¡Perquè poden ser bonics! Fantômas va seduir els surrealistes perquè feia coses amb què tots fantasiegem: enfilar-se per les teulades, transformar-se, no deixar rastre. Avui ens atrapa el ‘true crime’, per exemple, i això no vol dir que compartim les intencions dels criminals. ¿No hi va haver un capítol tenebrós en la seva infància? [Riu] No, no. Vaig tenir una infància molt normaleta. L’interès ve de la consciència d’un món en declivi en què el misteri desapareix. En el futur la gent pagarà per perdre’s. Estem ultralocalitzats, sí. L’anhel de l’invisible, del no escrit encara, està en la nostra naturalesa. D’alguna manera, és el motor del progrés. L’actual conquesta de l’espai no és més que una revisitació de la conquesta d’Amèrica, per exemple. ¿La pandèmia tindrà una clau oculta? En tot cas, ens ha habituat a parlar amb rostres mutilats per una màscara, i sublimem el que no veiem. Ens acostuma a un futur que no controlarem. Vostè ve del punk, ens porta avantatge. Vaig créixer en un ambient de caos i drogoaddicció, de gent molt al límit, però mai vaig ser així. Jo soc creient, no ateu. ¿I això? Soc partidari de crear un sistema d’idees, no d’adscriure’m a una ideologia. No podria ser seguidor d’una església fundada per Aleister Crowley, però sí per William Blake. El ‘fes-ho el teu mateix’ no deixa de ser punk, ¿no? Parli’m de l’última cosa que li ha fet pessigolles al cervell. Al meu llibre ‘Todo el odio que tenía dentro’ miro d’evitar part de la desmemòria de la postguerra. El franquisme va ser una dictadura, però hi havia un submon pel qual circulaven mercenaris del GAL i tipus que fundaven la modernitat. No hi ha res més reaccionari que veure el passat com a passat. Els morts del passat han de passejar pel present dels vius per explicar-nos qui som. ¿Els baixos fons expliquen coses? Sí. Durant 20 anys vaig exercir com a advocat i en el torn d’ofici vaig defensar assassins i narcotraficants. Vaig descobrir que no hi ha un ells i un nosaltres, i que en determinades circumstàncies, o simplement per atzar, traspasses la prima línia. Jo no he matat ningú amb les meves mans, però el meu expedient no és del tot net. ¿De debò? Alguna cosa il·legal he fet. Vaig estar amb els àngels de l’infern negres a Oakland, per escriure un llibre; i en els primeríssims 90 vaig patir violència de tot arreu. De la policia, dels nazis –la cicatriu a la cara m’ho recorda–, em van intentar apunyalar. El dolor físic va passar, la sensació de vulnerabilitat, no. Però tot això m’ha ajudat a no banalitzar, a comprendre. ¿On és la contracultura ara? És complicat. La contracultura interessant és aquella que s’anticipa, i ara tot va molt ràpid i és ràpidament reapropiat. Quan ho nomenem, ja ha passat. La màscara de V de Vendetta, per exemple, ha sigut utilitzada en manifestacions de policia. Els joves ho tenen tot i no tenen res. Hi ha una promoció de l’esforç nefasta. ¡Ai, el punky...! Hi ha programes de televisió en què els arrabassen fins i tot el dret a no ser una estrella, a no tenir talent. ¿Un nen de 7 anys fent uns ‘fettuccine’ Alfredo o cantant com Luciano Pavarotti? ¡Hauria d’estar prohibit! A la meva filla li insisteixo en la importància de fer-se preguntes en una època en què gairebé no hi ha enigmes. Per a enigmes, el 2022. Anticipi alguna cosa. L’Apocalipsi ja va ser. En els 70 ja es parlava de la crisi energètica, i avui corregir-la és matemàticament impossible. Vivim en un món en desaparició, i els qui dissentim frenem una mica el procés. Està en la nostra naturalesa rebel·lar-nos, tot i que sapiguem que perdrem.

El més llegit