Pierre Charbonnier «Han de saber com funcionen les infraestructures bàsiques en cas de catàstrofe»

La cimera de Glasgow que comença aquest diumenge decidirà el futur. Però també nosaltres, tots, tenim alguna responsabilitat. El filòsof Pierre Charbonnier, autor d’‘Abundancia y libertad’ –una història mediambiental de les idees polítiques–, va explicar aquesta setmana al CCCB la necessitat d’una transformació ecològica de les idees. Il·lumini el ciutadà que es dirigeix cap al 2050. Ha de saber protegir-se contra les catàstrofes naturals... ¡Què diu! En el sistema escolar contemporani, el coneixement de les estructures tècniques de proveïment de llum i gas és tan bàsic com saber llegir. Cal entendre com funcionen per saber a què o a qui adreçar-se en moments de crisi. Sona molt extrem, la veritat. I cal exigir que el cost de la transició ecològica sigui repartit de manera equitativa. Avui hi ha un enorme analfabetisme ecològic –més greu entre els menys afavorits–. És urgent, per exemple, inventar un sistema de promoció d’aquell que sigui capaç de reduir costos ecològics més que aquell que augmenti la productivitat. Reconèixer socialment l’agricultor i el paleta. Un 1% decideix en general, no ells. Un sistema democràtic és aquell en el qual les elits que fan fallida perden el poder. El problema és que les elits han fet fallida i no el perden. Cal fer-les caure. ¿Parla d’un escenari de conflictes? És el que s’espera. Si no hi ha polarització, no pot passar res transcendental. Una part d’aquesta elit parla de la conveniència de les mesures autoritàries. La meva hipòtesi és que no hi haurà un agent de l’Estat que t’empresoni sense motius, però sí que et protegeixi dels fenòmens naturals. Perquè això pugui durar en el temps, el sistema jurídic ha d’interioritzar uns límits ecològics, com el control sobre les formes de propietat dels recursos o la prohibició de l’abaratiment sense límit dels vols. ¿Adeu a la llibertat? Cal reaprendre que la llibertat és un fenomen col·lectiu, no individual. Quan es parli de limitar el trànsit aeri o el consum de carn, molta gent ho viurà com un atac a la llibertat, però serà un atac a formes de consum per preservar una llibertat més gran. De fet, els sistemes públics de salut i educació estan plens de restriccions en benefici de la llibertat comuna. L’ecologia enfronta la llibertat social a la individual. La llibertat social no és una idea digerida. Una opció que permetria un augment en l’economia de recursos és la mutualització dels béns, però l’individualisme és un mur antropològic contra el qual xocarem. La construcció de la idea segons la qual la llibertat no és un fenomen social està lligada a una mena d’utopia econòmica segons la qual, si cadascú es comporta com un petit economista, engendra el bé comú. El problema és que oblida certs grups socials i n’instrumentalitza d’altres a través del treball. Les dues guerres mundials i les grans crisis poden ser llegides com a conseqüència d’un imperialisme capitalista completament boig. ¿Què suggereix? No és qüestió d’abolir el capitalisme, sinó de corregir-lo de manera que existeixi sense haver de destruir la societat. El gran sistema de protecció social es va construir en un moment en què hi havia moltíssima demanda material de l’economia. El capitalisme va integrar a la maquinària econòmica el petroli, el carbó i el gas. Però el cercle virtuós d’extensió de la productivitat s’ha convertit en un cercle viciós: destrueix el planeta i empobreix la gent, però alhora proveeix la redistribució. ¿Com es pot acabar amb el cercle viciós? Cal sortir-ne sense instrumentalitzar la qüestió social per mantenir la productivitat, ni instrumentalitzar la qüestió climàtica per desentendre’s de la qüestió social. ¿Així doncs? A curt termini, la resposta als problemes climàtics passa pel model de substitució d’una economia fòssil a una de renovable. Crea un nou problema ecològic –les bateries dels cotxes elèctrics exigeixen minerals i quantitats gegants d’aigua–, però té un avantatge incontestable: permet la participació dels inversors. Això fa la que la transició sigui factible. ¿Una solució tímida? És la possible. I com que soc optimista, crec que, quan hi hagi un compromís amb un altre model de producció, l’espai democràtic s’ampliarà i la societat civil voldrà anar més lluny. Tant de bo tingui raó. La qüestió és qui pagarà per la nostra precarietat energètica, que alhora és ecològica. El moviment dels ‘armilles grogues’ a França no era ecologista, clamava contra un sistema en el qual la voluntat de respondre al repte climàtic es carregava en els més pobres. Tots els articles d’EL PERIÓDICO sobre la Cimera del Clima de Glasgow El món té una última oportunitat per evitar la catàstrofe climàtica i aquesta és la Cimera del Clima de Glasgow (COP26). Entre el 31 d’octubre i el 12 de novembre, governs de tot el món debatran sobre com frenar l’avenç de la crisi climàtica. Aquí podreu trobar tots els articles d’EL PERIÓDICO sobre la COP26.

El més llegit