Mar Cambrollé «El meu pare em va clavar una pallissa quan em va veure vestida de nena»

Mar Cambrollé, a qui la consciència social li venia de sèrie, lluita des de sempre per l’aprovació de la llei trans, l’empara per a un col·lectiu que pateix violències i intempèrie laboral. Sevilla, la ciutat on va néixer fa 63 anys, posarà el seu nom a una glorieta en un encreuament del districte Sur, just on va exigir drets bàsics per al barri i va rebre cops de porra de la policia franquista. Quan va rebre aquells pals vostè era Paco. Francisco José. He tingut molts noms, però sempre he sigut la mateixa persona, amb la mateixa consciència social. He trobat més obstacles al camí que la resta de les persones, però el rebuig i els cops m’han fet resilient. Els 70 no eren els 2000. El preu més alt que vaig pagar va ser viure als llimbs fins als 19 anys. Jo cridava amb la meva conducta –no amb la paraula– que era una nena i el món em responia: «Ets un maricon». Vaig passar de ser l’ullet dret del meu pare –presumia de mi davant dels seus amics perquè als 5 anys ja llegia bé– a rebre una pallissa quan em va veure vestida de nena. I més tard, ja superfemenina, em va obligar a menjar a la cuina perquè li feia «fàstic». «He pogut convertir les pallisses en abraçades per als nens trans» -¿El va arribar a perdonar? Me’n vaig anar de casa als 19, tot i que vaig continuar anant a visitar la meva mare i els meus germans. Durant sis anys no va voler ni mirar-me. Fins que un dia va aixecar el cap i em va dir: «¡Que guapa que estàs! ¿Em fas un petó?». Va ser suficient per entendre que m’estimava com una filla. Jo no tinc res a perdonar-li. El meu pare va ser botxí, però també víctima. Gràcies a la seva lluita, molts menors s’estalvien el tràngol. He pogut convertir les pallisses en abraçades per a ells i el mòbing escolar, en personal docent respectuós. Avui els pares saben diferenciar que l’orientació és el que m’agrada i la identitat és qui soc. Tot i que, ¿sap de què em sento més orgullosa? El 80% de les dones trans d’Espanya que fa una dècada exercien la prostitució a les cantonades, ara són a les universitats. El 80% de les dones trans d’Espanya que fa una dècada exercien la prostitució a les cantonades, ara són a les universitats. Vostè mateixa va exercir la prostitució a Barcelona i Milà. Durant 14 anys vaig tenir un lloc d’artesania amb el meu marit, un noi gallec. Vaig pagar l’entrada d’un pis i em vaig operar els pits i el nas, però tenia prop de 40 anys i la vida al carrer era molt dura. Volia muntar una botiga i, com que no tenia qui m’avalés, amb el que vaig guanyar a Barcelona i a Milà durant tres mesos vaig poder obrir-la. Era l’època de la ‘movida’, portava l’última tendència de Londres per a les tribus urbanes i em va anar molt bé. El 85% de les persones trans no troben feina actualment. L’Organització Internacional del Treball assenyala les persones trans com un col·lectiu exclòs del mercat laboral, que no a l’atur. Viuen un ‘apartheid’ laboral. A qualsevol Estat de dret li hauria de preocupar. Sense nosaltres no hi ha igualtat per a tothom. Som l’única assignatura pendent perquè la democràcia travessi la frontera de la igualtat. Són «el verb encarnat de la dissidència», segons diu. Hem sigut les més maltractades pels règims totalitaris, però també les més oblidades per la democràcia. Som l’única assignatura pendent perquè la democràcia travessi la frontera de la igualtat. Si la nostra demanda és a l’agenda política i figura en el discurs, és fruit d’un intens activisme. Les agressions, no obstant, augmenten. A les xarxes –sobretot a Twitter– circulen discursos d’odi i se’ns equipara amb el delicte dient que som pederastes o que fomentem els ventres de lloguer. La deshumanització és l’avantsala de l’agressió. L’Estat les ha de frenar a través de l’educació i la penalització de conductes que atemptin contra la convivència. Dels drets que empara la llei, el de l’autodeterminació de gènere és discutit. L’autodeterminació no és altra cosa que l’eina jurídica que possibilitarà que les persones trans deixem de ser objectes de la medicina per ser subjectes de dret. «La deshumanització a les xarxes socials és l’avantsala de l’agressió» Una part del feminisme no ho veu així. Faria recordar a les dones que defensen discursos transexcloents que revisin el principi d’interseccionalitat, que es posin a la pell de les altres oprimides. No podem caure en els mateixos errors dels qui han ostentat el privilegi de negar-nos drets. El que demana la llei trans són polítiques d’ocupació, que es respecti la dignitat als centres educatius i sanitaris, que es retiri el material didàctic on es digui que la transsexualitat és un trastorn mental. Potser els nens són el punt sensible. ¿Pregunta per la destransició de gènere? El percentatge és insignificant. En canvi, la desprotecció del desenvolupament de la seva personalitat fa que el 80% pensi en el suïcidi, el 40% ho intenti i més del 8% ho aconsegueixi. -A hores d’ara, ¿el Paco estaria orgullós de la Mar? -Sí. Si morís avui mateix, sabria que gairebé he tocat la utopia amb els dits.

El més llegit