Íñigo Errejón: «No és moment d’èpica sinó de sembra»

Al principi va ser anarquista. Juntament amb Pablo Iglesias, va capitalitzar l’energia popular del 15-M per mirar d’impugnar l’statu quo des de l’Estat. Hi va haver llorers –cinc milions de vots el 2015–, hi va haver cisma a Podem i la dreta es va vitaminar. Apagat el túrmix, en un temps de «pausa revolucionària», Íñigo Errejón (Madrid, 1983) explica, sense estalviar-se penediments i angoixes, la seva aventura personal i política a ‘Con todo. De los años veloces al futuro’ (Planeta). -La seva mare li va dir que deixés «alguna cosa fora de la lluita». -Vinc d’una família en què el compromís polític és un orgull, és el que som. Però ella, al veure’m absort en fanzins i publicacions polítiques, es va entossudir que llegís novel·la negra i poesia. «Fas millor política quan et cuides més. Penses millor, estàs més fort» -Tenia una urgència preocupant. -Em donava plaer. No entenc la política sense passió. Tot i que, quan et comença a donar amargors, veus que necessites refugis, deixar buits per passejar i riure. El que la meva mare no m’havia dit –i vaig descobrir després– és que fas millor política quan et cuides més. Penses millor, estàs més fort. Hi ha menys èpica de l’acceleració i més sembra. És un moment de ‘pausa revolucionària’. De no obrir 25.000 milions de xats –m’inquieta el mòbil a l’aixecar-me–, sinó de conversar amb dues persones al dia. «No he tingut la necessitat d’anar al psiquiatre, però la meva generació està feta merda» -¿Per prescripció mèdica? ¿Massa mals de panxa? -No he tingut la necessitat d’anar al psiquiatre, tot i que la meva generació està feta merda. Tenen milers d’amics a les xarxes socials però estan molt sols, molt debilitats. Jo vull tenir fills, però fa por que creixin en una societat cada vegada més agressiva, insegura, que pateix. Vull socialitzar la comoditat. I he entès que el millor sorgeix quan li dediques temps. -¿També a l’amor? -També. El vaig aparcar quan era monjo, ja no. I sé que requereix generositat, una cosa que als homes no ens ensenyen. «Vaig aparcar l’amor quan era monjo, però ja no. I sé que requereix generositat» -¿Quan va començar aquesta epifania vital? -No puc identificar-ne un dia concret. Va ser entre el 2016 i el 2019, anys en què vaig sentir que es tancava un cicle i començava el moment en què som ara, d’aigües més estancades, més cinisme, més divorci de la política, de l’auge dels reaccionaris. Després d’anys en què ho vaig posar tot en el compromís polític, em vaig adonar que hi havia d’haver espais per cuidar i ser cuidat. -Potser ha arribat l’hora de prendre alguna cosa amb Pablo Iglesias. -És possible que això arribi amb el temps. Al llibre poso èmfasi en què primer hi va haver una diferència política que després va tenir conseqüències personals, no al revés. -El retrobament dels Batman i Robin morats causaria sensació. -[Riu] Això ja no pertany a l’espectacle. Va ser una història política viscuda a flor de pell. Vam dissenyar una llanxa que anava a tota velocitat, que va ser bona per irrompre en la política institucional però no per arrelar-hi. -Van deixar evaporar l’energia de les places. Van caure en el joc que combatien. -Els impulsos democratitzadors són com les marees. L’esquerra es creu que l’onada sempre està de pujada i que quan arribi aguantarà. I la dreta, quan baixa la marea, diu: «Uff, ja està, les aigües tornaran a estar tranquil·les». Doncs no, sempre puja i baixa. ¿Què hem de fer els qui creiem en la transformació social? Extreure lliçons per preparar la següent pujada. Perquè la marea tornarà a pujar. «Vam anar contra tot, però va sobrar pressa» -És que no ha quedat gairebé ni espuma. -Vam anar contra tot, però va sobrar pressa. Es necessita un moviment tan ampli per incloure tot el poble espanyol. I això no significa renunciar a l’esquerra, sinó transcendir-la. Tot i que estic espantat: és un moment defensiu en plena deriva oligàrquica, perquè estem lluitant per coses que els meus pares donaven per segures: que les dones puguin avortar als hospitals públics, que la gent pugui anar-se’n de casa als 35, que quan treballis et facin un contracte... -¿Llavors? -Hi ha dos puntets d’esperança. Un, la Covid ha suposat alguns aprenentatges: quan venen mal dades, només el públic recolza i necessitem els altres. I dos, tots tenim clar que si deixem que aquesta màquina depredadora de persones i de planeta que és el neoliberalisme segueixi endavant, en dues generacions no hi ha planeta. -¿Es visualitza a la Moncloa d’aquí a uns anys? -Jo soc un militant. M’interessa el combat de les idees. I ningú com Més País està pensant com fer més just i més verd el segle XXI. -¿L’Errejón llibertari el reconeixeria? -Ell em diria: «Ves amb compte, que allà dins i amb les seves regles, fa falta més comunitat».

Íñigo Errejón: «No és moment d’èpica sinó de sembra»

El líder de Més País repassa al llibre ‘Con todo. De los años veloces al futuro’ el seu compromís polític: de l’anarquisme juvenil al seu nou full de ruta

El més llegit