Custodia Moreno: «Es van oblidar de nosaltres fins que vam començar a cridar»

Tenia 4 anys quan va arribar a Barcelona a ‘El Sevillano’, en va viure 25 a les barraques del Carmel i n’ha passat 60 liderant totes les lluites per conquistar els drets bàsics per al barri. Custodia Moreno (Granada, 1943), infermera jubilada, «revolucionària i cristiana», dona de titani, serà el pròxim dijous la pregonera de la Mercè. -Baixa el turó per parlar a la Barcelona que els va menystenir en els 50. -¿S’ho va pensar? -Quan Ada Colau –amb qui encara no m’he barallat, ¡i m’he barallat amb tots els alcaldes!– em va convidar a fer el pregó em vaig quedar de pedra. L’hi vaig agrair, però li vaig respondre: «No, no, estic molt tocada». «Pensa-hi, Custodia», em va dir. I vaig pensar en les dones del meu barri que encara no tenen veu, ni drets. ¿Els meus problemes impedirien dir dins del Saló de Cent el que tantes vegades vaig cridar fora, a la plaça de Sant Jaume? -Un avanç de l’al·legat, si és tan amable. -Faré un símil amb el que deia als meus veïns quan, a força de tanta repressió, s’havien oblidat dels seus drets. -Per a qui no ho sàpiga, ¿qui és La Custodia del Carmel? -Una dona normal. Perquè dedicar-se a millorar les coses, tenir consciència ciutadana, hauria de ser el normal, ¿no? Tot i que la veritat és que m’he passat una mica, sobretot si ho pregunta als meus fills, que en algun moment han tingut fam de mare. «Soc una dona normal. Perquè dedicar-se a millorar les coses, tenir consciència ciutadana, hauria de ser el normal, ¿no? » Vostè ve de família republicana. Al meu pare el van fer fora de la Renfe per roig. Vivíem en una caseta a prop de l’Albaicín, i vaig patir una septicèmia a conseqüència d’un xarampió. Es va ajuntar tot. Van haver de vendre fins i tot la llana dels matalassos per pagar el metge. I la situació es va tornar insostenible. Ens escrivíem amb uns amics que vivien en el número 62 de Raimon Casellas, a Barcelona, i en el 47 ens vam animar a venir. -Va resultar que era la direcció única de les barraques del sector de Can Baró. -Així és. Després de l’odissea del viatge amb tren, ens va caure l’ànima a terra. Ens vam haver d’acomodar dues famílies en 30 metres quadrats, entre 20 vivendes autoconstruïdes més [vam arribar a ser-ne 100]. Vaig tenir la sort d’estudiar al Santa Maria de Gràcia, i més tard, de relacionar-me amb gent catalana de la clandestinitat. -¿Sabien ‘els de baix’ on vivia? -Mai ho vaig ocultar. Tenia clar que no era una vergonya. Tot i que admeto que hi va haver un doble estigma: érem ‘murcians’ i barraquistes. Algunes noies s’acomiadaven del nòvio a Sanllehy. -És comprensible. -No obstant, amb totes les penes que passàvem, jugàvem entre les escombraries. Fèiem rases per enterrar-les. No hi havia aigua, ni electricitat –vaig estudiar a la llum de les espelmes i del llum d’oli–. Només pujaven amb els pics a tirar barraques noves quan hi havia una xivatada. Sentíem ràbia i impotència. Es van oblidar de nosaltres fins que vam començar a cridar. -¿Quan va començar a cridar? -Jo sempre he tingut consciència. La tenia a l’escola –a les monges els qüestionava absolutament tot–, i la tinc als 78 anys. Sense voler, com una cosa natural, el 1978, amb els quatre o cinc veïns que sabien llegir i escriure, ens vam començar a mobilitzar. -¿Recorda la primera acció? -Vam tallar el trànsit de la carretera del Carmel amb bosses d’escombraries per demanar uns contenidors. Estàvem morts de por. Jo, que estava embarassada, vaig ser la primera a plantar la bossa. I em van seguir més de 100 famílies. A la setmana teníem els contenidors. A partir d’allà, vam acollir totes les lluites fins a acabar amb les barraques, tenir equipaments i aconseguir quedar-nos al barri. «Vam fer pujar a peu Narcís Serra fins als búnquers perquè s’assabentés del que era fer-ho amb bombones de butà» -Van recórrer molt a la imaginació. -Sí. Vam fer pujar Narcís Serra a peu fins als búnquers perquè s’assabentés del que era fer-ho amb nens, bombones de butà i garrafes d’aigua. Ens van posar autobusos. -¿Als seus veïns també els treu els colors? -¡Ja ho crec! Al nostre barri s’està repetint la història. ¿Sap el que és sentir immigrants d’aquella època criticar els que arriben de fora per ficar-se 12 en un pis? I jo els dic: «¡No sou feixistes, no; sou ‘panxistes’ (de panxa plena)!». ¡Haurien de treballar perquè els que venen darrere no passin el que vam passar nosaltres! «¿Sap el que és sentir immigrants d’aquella època criticar els que arriben de fora per ficar-se 12 en un pis?» -¿60 anys de lluita han tingut un preu? -Em vaig separar del meu marit, l’Alejandro, perquè era difícil seguir-me. No teníem vida privada. La feina d’infermera, els nens, la mobilització, els veïns a tota hora a casa... I tinc trastorn del son, l’esquena feta pols, m’han canviat dues vegades les pròtesis dels genolls, he arribat a perdre el coneixement del dolor. -Potser hauria de descansar. -Això em diuen els amics. Però quan veig injustícies, em surt el geni.

Custodia Moreno: «Es van oblidar de nosaltres fins que vam començar a cridar»

La insubornable líder veïnal del Carmel, de 78 anys, serà la pregonera de la Mercè el dijous 23

El més llegit