Guiomar Amell: «A l’acomiadar-me de Sánchez, li vaig desitjar sort»

Dilluns passat, es va posar dempeus a la platea del Liceu i va interpel·lar Pedro Sánchez. Sonaven aplaudiments després de l’anunci dels indults. El president es va acostar fins a la seva posició i la va convidar a parlar en privat. Guiomar Amell (Sant Pere de Ribes, 1938), dona de l’advocat i exdiputat d’Unió Llibert Cuatrecasas, que va acudir a la cita en qualitat de degana del Col·legi de Doctors i Llicenciats a Belles Arts, ho va fer perquè li va rebrotar un sentiment antic. -¿Portava preparat el que li volia dir? -Només vaig pensar que no podia sortir-se’n de franc després de deixar anar el seu monòleg. M’havien acomodat en una butaca que donava al passadís. «Això és un senyal», vaig pensar. «Si no ho faig, em penediré tota la vida». Mentre ell parlava vaig anar remugant: «¿M’aixeco o no m’aixeco?». Llavors vaig recordar els fets del Palau de la Música [el 19 de maig de 1960, durant l’homenatge pel centenari del naixement del poeta Joan Maragall, amb quatre ministres de Franco presents al recinte, un grup de joves es va aixecar per entonar el prohibidíssim ‘Cant de la Senyera’]. -Vostè va ser un d’aquells joves. -Així és. I aquesta vegada se’m presentava una altra oportunitat. Quan van acabar els aplaudiments, jo ja dempeus, vaig dir: «Senyor Sánchez, ¿això és un monòleg o vol que sigui un diàleg?». Va enfilar el passadís i, quan va arribar a la meva altura, em va dir: «Sisplau, acompanyi’m». -¿Se li va accelerar el pols? -No. «Aquest em deixa parlar, però no en públic», vaig pensar. Entrem en una saleta, on hi havia una taula i quatre sandvitxos. «Digui’m, digui’m». Li vaig explicar que l’any 60, amb Franco a Barcelona, em vaig aixecar al Palau i vaig cantar el ‘Cant de la Senyera’, que el meu marit havia sigut diputat a Madrid, que les lleis promulgades en el Parlament es recorren en el Constitucional i que no és el que es pretenia en la Transició. -¿Tot això? -I que encastellar-se en la Constitució per no permetre referèndums –quan és una facultat del Govern– no està bé. «Els referèndums divideixen la gent», va dir. I jo li vaig contestar: «Aquest és un argument molt pobre». -Carai. ¿I sobre els indults res? -Li vaig dir que la solució era una amnistia, igual que es va fer en la Transició. -¿Es va quedar amb la impressió d’haver buidat tot el pap? -Com era l’única que parlava –una de les poques coses que va dir, molt cavallerós, va ser: «Li agraeixo molt el seu to»–, fins i tot vaig aprofitar per parlar-li del corredor del Mediterrani. «Això s’arreglarà», va dir, i va donar per acabada la conversa. -¿Es van intercanviar els telèfons? -¡I ara! Tot i que, ara que ens coneixem, m’agradaria escriure-li una carta per explicitar una mica més el que penso. -Ell assegura que veu «el futur amb esperança». -Jo tinc esperança que Catalunya continuarà batallant per ser sobirana. Fora d’això, no. Reconec que a qualsevol polític li costa desmuntar la casta del ‘Deep State’, aquest magma de jutges, militars, tribunal de comptes i mitjans de comunicació afins. A l’acomiadar-nos, li vaig desitjar a Sánchez molta sort. -¿El seu marit coneixia l’operació? -No. I pensava que em renyaria. Però l’hi vaig explicar a l’arribar a casa i em va dir: «Ah, molt bé». -Sempre va ser tremenda, vostè. -Potser perquè vaig néixer durant els bombardejos. Vivíem en una casa veïna del Ritz, on el meu pare, metge, tenia consulta i laboratori. Va decidir mudar-se a Sant Pere de Ribes i allà vaig néixer jo, en plena entrada dels nacionals, el 28 de desembre de 1938. -Entre les seves gestes, hi ha penjar una bandera catalana gegant a la Sagrada Família. -Entre les torres centrals, mentre se celebrava la Desfilada de la Victòria presidida per Franco a la Diagonal, el 9 de maig de 1960. Quatre anys abans havia conegut uns nois de l’Acadèmia de Llengua Catalana de las Congregacions Marianas i, a través d’ells, vaig descobrir la geografia, la història i la llengua de Catalunya. Així va començar el meu activisme –al Palau vaig anar amb ells–, i així vaig conèixer el meu marit. -Que va acumular dues detencions... -La primera, pels fets del Palau, i la segona, als 15 dies de néixer la quarta dels meus fills. Com ell, jo estava compromesa amb les idees de Unió. -Vostè és artista, però no ha exercit. -Vaig estudiar a la Massana i més tard vaig fer Belles Arts, però soc més política que artista. Durant 19 anys vaig ser coordinadora territorial del Departament de Cultura, en els inicis de la Generalitat, quan les condicions de les entitats eren paupèrrimes. -¿D’on treu l’energia? -Vaig heretar el caràcter de la mare, que als 100 anys va anar a votar en el referèndum i després va morir. Soc tenaç. Persevero i persevero. El que crec que he de fer, ho faig.

Guiomar Amell: «A l’acomiadar-me de Sánchez, li vaig desitjar sort»

És la dama que es va aixecar a la platea del Liceu i va abordar el president després d’anunciar els indults

En una saleta annexa, li va explicar al president, que amb prou feines va dir res, la seva visió sobre Catalunya, el referèndum i el corredor del Mediterrani

El més llegit