Mónica Naranjo «En realitat soc tímida i poc social»

Cantant sísmica, diva LGTBI, ‘sex trainer’, ‘coach’ de veus emergents, presentadora de ‘realities’ caribenys. A Mónica Naranjo (Figueres, 1974) li agrada canviar. Porta 25 anys fent-ho, caigui qui caigui. A l’espera que la Covid li permeti seguir amb les seves metamorfosis (i la seva gira), ha entrat al 2021 amb ‘Minage 20 aniversario’, una caixa que condensa la seva maduresa. - ¿Què és el que es manté, sempre? - Ser, malgrat totes les batalles. Assumeixo que la vida és una cursa de fons en què el bo i el dolent són per fer-te millor. - Enigmàtica la definició. - Al venir d’una família molt humil, tinc facilitat per adaptar-me. Soc resilient, però sempre he necessitat un moment per estar sola, fer un treball d’introspecció i veure què trobo. Perquè, és clar, no tota la culpa pot ser d’algú altre. Quan veig els errors propis, comença el camí de l’ascens. - A vostè l’estimen o l’odien. - Utilitzaré una frase de la meva estimada Gloria Trevi: «Qui m’odia és perquè no em coneix». ¿Sap què passa? Fa anys vaig crear un personatge preciós, molt eclèctic, que em va venir molt bé, perquè en el fons soc una persona tímida i poc sociable. Aquesta Mónica Naranjo em va ajudar a actuar, a transcendir. - ¿Com és l’altra, la de veritat? - Una ‘hippy’. A casa em trobes amb xandall, amb la cara rentada. Aquesta pantera que sembla que et menjarà a mossegades és un ‘fake’. Soc imperfecta de nassos. - No fa aquest efecte. - Doncs és així. A part de la feina, la meva preocupació més gran són els meus animals. Vaig recollint els que la gent no vol. -¿Els prefereix als homes? - No, no. Fa tres anys, quan em vaig separar, la majoria de dones que em trobava em deien: «És que tots són iguals». I jo els responia: «No, no tots són iguals, el que passa és que l’ésser humà s’equivoca». - ¿És fàcil conviure amb vostè? - A veure, soc molt ordenada. Això em ve de la meva mare. Érem tres nens i ens va educar amb amor, però sota un règim militar. Jo he extrapolat això a la feina. Soc una persona que es tiranitza molt. No m’acontento amb un ‘està bé’, vull la perfecció. Com el meu company de viatge no sigui igual, ho té malament. - ¿Com està el seu cor? - Des que em vaig casar amb mi mateixa està equilibrat. Estic oberta a l’amor, però no el busco. Sé que apareix, de debò. - ¿Es recupera ràpid dels sotracs? - El treball més ardu és el desinterès. Jo no ho aconsegueixo. La mort del meu germà, per exemple, va ser un tsunami per tothom, i continuo arrossegant la pena. Però els moments més durs també són els de creixement personal. Hi va haver un temps en què m’avorria de mi mateixa, perquè estava en el victimisme constant, fins que em vaig dir: «No et queixis, mou el cul». L’actitud ho és tot. - Diuen que tenia dificultats per disfrutar. - Hi va haver un moment en què creia que la vida era feina i feina. Estant a Los Angeles, un cap de setmana no vaig saber què fer. ¡Això no era normal! Em vaig apartar set anys per aprendre a viure. Em vaig instal·lar amb la meva gossa Chispita –que ja no és amb mi– en un poblet perdut d’Itàlia, a prop de Milà, i vaig aprendre a cuinar. Recordo que, als cinc anys d’autoexili, em va trucar la meva comare Rocío Jurado: «Naranjito, ¿jaaa no?». Vaig saber que havia de fer el que em dictés el cor. - Això l’hi va recomanar Dalí. - Dalí em va dir que m’havia de guiar per la passió. I li vaig fer cas. Estic convençuda que aquest 3% de la població que anomenen ‘ovelles negres’ són els que canvien el curs de la història, mostren que tot és possible. - Fins i tot ser més revolucionària que Lady Gaga, segons l’opinió dels que la coneixen. - Crec cegament en tot el que faig. Tinc una gran certesa en les meves intuïcions. Per això prefereixo ser independent a tenir un contracte d’exclusivitat amb una discogràfica. Creo un projecte, el produeixo jo i busco una companyia per a la distribució. No he arribat aquí per quedar bé amb ningú. - Està fora del temps. - Per mi l’important és no repetir. Quan componc, dono la volta fins i tot al nombre de síl·labes. Si Déu em va donar el talent de cantar i compondre, no el vull malgastar. - ¿Creu en Déu? - Sí. Soc una persona de molta fe. Sense fe, estem perduts en mans de ningú. Les coses més boniques, els moments més bonics, les olors més intenses són Déu. Està en cadascun de nosaltres. És l’energia que ens mou. ¿Per què ens envia una pandèmia? - Alguna cosa hem d’aprendre, ¿no creu? Sé que sonarà fatal, però per mi ha sigut una benedicció. Sempre estic lluny dels afectes i he pogut estar amb la família al màxim, ens hem conegut més. ¿Sap el millor que sé fer en la vida? ¡Aprendre! I he après que si paro, no passa res.

El més llegit