Jordi Sánchez: «Ser més infeliç que covard em va fer tirar endavant»

Serenitat, treball, dolor. Aquest podria ser el seu resum del 2020 clausurat finalment. Jordi Sánchez (Barcelona, 1964) –l’Antonio Recio de ‘La que se avecina’– té una obra a la cartellera –‘Kràmpack’ està a l’Aquitània Teatre fins al dia 22–, aquest mes emeten la sèrie ‘Señor dame paciencia’ i al febrer estrenarà peça teatral, ‘Asesinos todos’. Una ratxa entelada fa tot just dues setmanes. -Ha deixat enrere un any ambivalent. -Els mesos a casa els vaig viure bé. Vaig passar llargues hores davant de l’ordinador, connectat per Zoom amb Pep Antón Gómez, escrivint l’obra de teatre ‘Asesinos todos’, i ultimant un llibre, ‘Nadie es normal’, que sortirà al març. Però fa 15 dies vaig enterrar el meu pare. Patia Alzheimer des de feia gairebé 10 anys i va agafar la Covid. És estranyíssim i molt dolorós no poder acomiadar-se. -¿Consola que estigués orgullós de vostè? -Era molt fan, el meu pare. No es perdia ni un capítol de ‘Plats bruts’. Quan acabava, em trucava per comentar-lo. -Pensar que va posar un ciri a Santa Llúcia perquè no aprovés l’ingrés a l’Institut del Teatre... -Era normal. Jo havia acabat la carrera d’Infermeria, treballava a l’Hospital de la Vall d’Hebron i em van dir: «Et pots quedar aquí els pròxims 47 anys». Em vaig espantar i vaig sortir corrents. -Ara li hauria tocat lidiar amb el coronavirus. -Durant el confinament alguns dels meus antics col·legues infermers em van dir: «Torna». -¿S’ho va pensar? -¡No hauria sabut per on començar! Després de no haver trepitjat un hospital durant 28 anys hauria sigut una temeritat. Li tinc molt respecte a la professió. -Aquell salt al buit seu va tenir un resultat immillorable. -Mai vaig pensar que protagonitzaria ‘Plats bruts’ a TV-3, que faria ‘La que se avecina’ a Telecinco o la sèrie ‘Señor, dame paciencia’, que s’estrena a Antena 3. A mi no em van educar per guanyar l’Oscar, sinó per ser un funcionari. A casa meva tenien por pel meu futur. Així que quan estava a l’Institut del Teatre pensava que amb només ser professor ja en tindria prou. Sempre m’ha sorprès el que he aconseguit. -¿Han canviat molt els seus interiors en aquests anys? –Estic més còmode amb mi mateix –segurament el secret és acceptar-te com ets–, i sé que és molt important fer allò que t’agrada. Jo vaig tenir claríssim què volia des del principi i ara, als 56 anys, penso que va ser un encert brutal perseverar. Ser més infeliç que covard em va fer tirar endavant. Va ser com voler ser astronauta i un bon dia dir-li als teus pares que te’n vas a la Lluna. -Era un noi de Montbau, sense artistes a l’horitzó. ¿Què li va disparar la vocació? -Em fascinava la sèrie ‘Doctor Caparrós, medicina general’, protagonitzada per Joan Capri. Volia formar part de les històries, o escriure-les. M’allibera molt escriure. Quan m’ha preocupat alguna cosa, ho he escrit. I em costa menys fer-ho a través de la comèdia. -La comèdia també cura. -Ens ho repeteixen molt. Abans et deien que reien amb tu, ara et donen les gràcies, et diuen que els ajudes a suportar situacions doloroses. -¿Qui s’ocupa dels seus dolors? -M’alleuja compartir-los amb la meva parella i els meus fills. Som una família molt familiar. I disfruto caminant amb l’Spotify. Camino molt ràpid, uns 9 o 10 quilòmetres, sentint rumba, boleros, El Cigala, Serrat. -És una mica Jekyll i Hyde, ¿no? Dramaturg i estrella de ‘La que se avecina’. -Intento fer tot el que m’agrada i tinc una facilitat extrema per trobar el que hi ha de bo en allò que m’agrada menys. -¿No l’esgota portar a sobre un personatge com Antonio Recio? -Recio és feixista, homòfob, sexista. Una xacra, el pobre. Però és un bombó de personatge. I d’alguna manera, em va salvar. -¿El va salvar? El 2008, quan va sortir ‘La que se avecina’, vaig tenir la intuïció que havia d’acceptar. En els anys de crisi econòmica, juntament amb Aída, va ser l’única sèrie que va aguantar. -L’emeten a tota hora. Sánchez en bucle. -[Riu] Rodem 13 capítols a l’any, però com que cada capítol el repeteixen 5.000 vegades a través de les plataformes, fa la sensació que sempre estem fent-la. Si faig zàping, no m’aturo. Però continuo estant molt agraït, a tot. M’ho passo molt bé interpretant. -I ja té un vernís de glamur. -Hi ha glamur en els Goya i a la cua de l’atur. Hi ha moltíssims col·legues sense feina. Fins i tot s’han creat bancs d’aliments per a actors. No puc més que sentir-me un gran afortunat.

El més llegit