Hernán Zin: «Tanco els ulls i veig els taüts, un rere l'altre»

Des del balcó, segurs, vam aplaudir els «herois» de la primera onada sense saber el calibre de l’horror que es vivia als hospitals, les residències, les funeràries. Excepte el reporter Hernán Zin (Buenos Aires, 1971), autor de ‘Nacido en Gaza’ i ‘Nacido en Siria’, que va aconseguir filmar a la zona zero. El documental ‘2020’, que abans de la segona envestida del virus «ningú va voler programar», s’acaba d’estrenar als cines. -¿Quina imatge l’assalta sense remei? -Tanco els ulls i veig els taüts. A la funerària vaig demanar que em deixessin baixar on arribaven les furgonetes. Vaig posar la càmera i va ser una hora d’un mort rere un altre, i després un altre. Era com una indústria de la mort. Una cadena de muntatge sinistra. Vaig fer un pla seqüència que podia haver sigut una pel·lícula sencera. -¿Com dimonis va poder entrar a tot arreu? -Sent molt pesat. A Kabul, al Congo, a Somàlia em podia emportar un cop de kalàixnikov, però vaig entrar a tots els hospitals. Aquí no. Tots els matins enviava per ‘e-mail’ l’article 20 de la Constitució als hospitals, als polítics, a tot el món. -¿En quin moment va decidir aixecar acta notarial de la pandèmia? -Jo era a Tarifa fent kitesurf i, davant les primeres notícies, vaig ser dels ‘gilipolles’ que va pensar que era una tonteria. «Vinga, això és una sobreactuació occidental». Però vaig tornar a Madrid i, a l’entrar a la primera uci, vaig veure com d’equivocat que estava. -Vostè ha superat set malàries, ¿no li va témer al SARS-CoV-2? -Soc asmàtic. Sortíem de les ucis els 12 de l’equip convençuts que l’havíem agafat. Vam passar molta por, sobretot veient com acabava la gent, com de ràpid que s’anaven. Devastador. -¿Molt diferent a les guerres viscudes? -L’angoixa era la mateixa. El difícil de digerir de la pandèmia era el nombre de morts: 1.000 al dia. I el silenci. Entraves a l’hospital i l’únic so era el de gent mirant de respirar. Em cridava molt l’atenció passar del silenci de l’hospital i arribar a casa i veure tot el soroll polític que hi havia a la tele. La desconnexió entre el missatge públic i la realitat que veia era enorme. -Era difícil fer-se a la idea. -He vist l’angoixa i la solitud als ulls dels malalts. Sabia com se sentien. Una de les malàries em va agafar amb hepatitis. Estava sol en un hospital públic de Nova Delhi i pensava: «Em moriré i ningú se n’assabentarà». No hauria de dir això, però en moments de total saturació hi va haver selecció. Aplicaven pal·liatius. Això per als metges, que no baixaven de la hiperactivitat i no tenien protocols clars, era duríssim. -Sense fer un al·legat, mostra les llacunes del sistema. -Jo tinc la meva ideologia, però el meu objectiu és humanitzar les xifres perquè, entre tots, puguem fer un dol col·lectiu i una millor digestió del que ha passat, per entendre que això ha sigut molt fotut. -Hauria estat bé poder veure-ho abans de la segona onada. -En un dels últims dies de guàrdia en una ambulància, al maig, portàvem una persona que es moria i en una cantonada vaig veure uns xavals fent botellon. Allà vaig pensar: «¡Han de veure el documental JA!». Al juny estava llest, però cap cadena el va voler programar. Cap. Jo els deia: «Això és com una campanya de la DGT». L’hauria regalat, però res. -¿Quina explicació li donaven? -Cap. -¿Tot això li ha deixat empremta psicològica? -Ja fa anys que estic en tractament. -¿I com es fica en això? -No sé fer un altre feina. Per explicar bé la pel·lícula, s’ha de sentir. Si no fas propi el dolor, no ho farà l’espectador. Tot i que aquesta empatia que es reflecteix en les imatges et vagi trencant per dins. -¿El seu psiquiatre no el dissuadeix? -Sempre l’hi explico després. Li faig trampa. [Riu] Practico kitesurf perquè al mar no penso en res més que a no fotre’m una hòstia. És terapèutic. -És fill de senador, de família burgesa i il·lustrada. Un privilegiat. -Sí. Els que tenim la sort d’haver nascut en el costat bo de la història, i de no tenir traumes familiars, hem d’equilibrar la balança. -¿Qui ha de veure el documental? -Els negacionistes, els antivacunes, els que continuaran consumint sense fre. Durant el confinament hem après que l’important és estar amb la gent que estimem i abraçar-nos. Si això no ha quedat clar el 2020 i no premem el botó de reinici, desapareixem. Tant de bo guanyem aquesta guerra contra nosaltres mateixos.

Hernán Zin: «Tanco els ulls i veig els taüts, un rere l'altre»

El reporter va entrar en hospitals i funeràries durant la primera onada de la pandèmia a Espanya i el documental '2020' n'és l'acta notarial

El més llegit