Oliver Laxe: «S'imposarà l'amor i punt»

Lluny de l’urbs –i del cataclisme de la cultura–, en la silvestre Os Ancares, a Galícia, el cineasta Oliver Laxe (París, 1982), autor de l’exquisida ‘O que arde’, tres vegades premiat a Cannes, té una perspectiva singular d’aquest any inclement. Reforçada, potser, per un inesperat despreniment de retina que l’obliga a tenir el cap cot. -¿Precisament els ulls? ¿Vostè ? -El guió del món està ben escrit. En un dinar, fa dues setmanes, li vaig dir a una companya: «Vull matar l’artista que porto dins». I pam, vaig tenir el despreniment. ¿I sap com es cura? Mantenint el cap abaixat. [Riu] He d’‘humiliar-me’, potser perquè no ho vaig fer prou. -¿Vol matar l’artista, diu? -L’art és una eina per ser una persona més lliure i sobirana, però n’hi ha millors. De vegades, més que emancipar-te, t’empresona. Hi ha molt entotsolament. -Vostè mira des d’un altre costa t. -Potser la clau de la meva mirada és que he guardat la innocència. Soc fort com un guerrer de les muntanyes d’Os Ancares, però aquesta fortalesa protegeix la meva fragilitat i la meva puresa. Als 38 tinc la innocència d’un nen. -Podia no ser així. Va viure a París fins als 6 anys, en va passar 10 més al Marroc. -Soc un fill de la modernitat, però vaig tenir la sort de tenir un peu en la tradició. La meva mare era portera al districte XVI, el més ric de París, on treballaven la majoria d’emigrants gallecs, però els estius anàvem a llogarrets que vivien a l’Edat Mitjana, sobretot en els valors. Veure l’àvia portar un cistell en equilibri sobre el cap era un xoc. I jo segueixo allà. -Literalment. Fa un any que és al poble. -¡No et pots permetre no viure al camp sent gallec! [Riu] Sento que he tornat a casa. Tinc les meves cabres, desbrosso camins. La naturalesa et posa al teu lloc. Això sí que em fa lliure. -¿Li incomoda la modernitat? -No. Hi va haver èpoques en què vaig sentir desarrelament. Però quan madures t’adones que la llibertat és interior. No és una qüestió de classe, ni de gènere, ni d’ètnia. Ja no cometo l’error de projectar cap a fora problemes que em pertanyen a mi. No dono la culpa als pares o al Govern. El món que tenim és el que projectem. Jo el que vull és viure envoltat de bellesa de la manera el més radical possible. -¿On és la bellesa? -En el moment en què l’amant, l’estimat i l’amor són una sola cosa. En la comunió. Quan això passa, no divideixes, ja no estàs en el llenguatge. És un escalfar les mans al foc. Per això crec que estic pel camí de deixar de necessitar el bastonet de l’art. -Deixaria molts orfes. -Les m eves pel·lícules no són tan importants. Jo no idolatro l’art, no és un déu. No em sorgeix la necessitat de fer una pel·lícula per explicar una cosa que jo necessiti entendre. I si sorgeix, el meu forn és de llenya. El que sí que tinc són ganes de compartir ‘casa’ meva. -He sentit que vol muntar un Proyecto Hombre per a artistes neuròtics . -[Riu] Vull crear un centre de desenvolupament rural per revivificar la vall, perquè hi vull viure. I vull compartir un espai de desaprenentatge, de buidatge. Tenim massa món interior, estem massa al cap. La societat venera la personalitat –paraula que ve de ‘màscara’ –, que tapa la innocència. És el problema que veig en molts artistes. M’interessa l’essència. -¿Explicarà això al taller de Notodofilmfest nt? -Convidaré a simplificar la mirada. -Simplifiqui aquest any que estem vivint. -El camp és determinista. Jo ho soc. Soc un ‘believer’. Amb totes les paradoxes, les coses passen per alguna cosa. Darrere de les crisis hi ha molta veritat. -¿Quina veritat ha aflorat? -No calia ser molt lúcid ni intuïtiu per saber que això passaria. El coronavirus va arribar al camp fa anys. La mort allà hi és sempre. Estem en un moment de canvi molt profund i han caigut les primeres fitxes. Per alguna cosa serà i així havia de ser. Ara mateix estem en una centrifugadora, molt agitats, però s’està separant la puresa de les impureses. -¿A quines impureses es refereix ? -Vivim amb el cul a dues cadires. Tenim una manera de sentir i una altra d’obrar. Com que no som disciplinats, la vida farà que canviem. Tenim una manera de pensar dialèctica, excessivament racional, molt política, que divideix no que relliga, que no és femenina. La independència és dins nostre. -¿Ensuma què vindrà? -L’artista és com aquests elefants que van sentir el tsunami abans que arribés i van pujar a les muntanyes. Sincerament, crec que s’imposarà l’amor i punt. -Això és esperança . -No m’agrada parlar d’esperança, perquè és com un desig que projectes al futur i pot frustrar-te. Jo soc més al cor que al cap. Això fa que vegi el futur amb molta pau. -¿S’atreveix a esbossar un guió del moment? -A mi m’ha operat un cirurgià de 31 anys. ¿No és commovedor? El que més admiro a la vida són els que treballen vocacionalment. Així que faria una pel·li sobre gent que en moments molt exigents no agafen el camí fàcil i són capaços de mantenir el control.

Oliver Laxe: «S'imposarà l'amor i punt»

La pandèmia, el seu refugi a Os Ancares i un despreniment de retina han permès al director d''O que arde' filtrar l'essencial

El més llegit