La ràdio més 'funky'

Per a Lalo López, el guitarrista de la Fundació Tony Manero, parlar de música mai ha sigut un destorb: davant les tasques promocionals del seu grup, ell sol ser el voluntari, prest a parlar amb els animosos nois de la premsa. Ho deu portar a la sang, perquè el seu pare, Manuel López, va ser un dels periodistes integrants de l’equip fundacional d’EL PERIÓDICO, el 1978 (firmava com a Víctor Malope), i recorda haver passejat de criatura per la redacció del carrer d’Urgell. «Vaig mamar molt periodisme, i sempre vaig pensar que algun dia m’agradaria fer alguna cosa en els mitjans», revela, i situa allà els orígens de la seva vocació per explicar i compartir, que, des de fa unes setmanes, amb la seva banda al dic sec, exercita des de les ones de Ràdio Gràcia. Allà ens convida tots els dimecres (de les 17.00 a les 18.00 hores) a emprendre la ‘Tobacco road’, així es titula el programa, en honor al blues de John D. Loudermilk, que han adaptat de Lou Rawls al rocker David Lee Roth. Cançó amb lletra molt simpàtica: «Nací en un baúl / Mamá murió y papá se emborrachó / Aquí me dejaron para que me muriera solo / en medio de la carretera del tabaco», comença la lletra. El protagonista, il·lustra Lalo, és «un paio apallissat per la vida que se’n va a buscar un futur millor», i a ell li agrada el «rotllo transhumant» de la peça, metàfora del viatge de la música negra des del Mississipí, riu amunt, fins a la industriosa Chicago. Com de la família La gasolina de Lalo és, deixem-ho clar, la militància en aquests gèneres musicals que històricament hem etiquetat com a negres i que ara ja són universals i demanen potser una altra classe de llenguatge. Ell es refereix al funk i al soul, també al blues o al hip-hop, com a «músiques d’arrel afroamericana», i allà entren des dels mites fins als últims innovadors. «Marvin Gaye i Curtis Mayfield són com de la meva família, i no em fa res punxar un ‘Think’, d’Aretha Franklin, perquè és un puto gran tema», deixa clar. I d’allà a un Kamasi Washington, un Kendrick Lamar o aquest misteriós col·lectiu britànic que respon per Sault. I els col·legues de casa. «A Barcelona hi ha una escena molt sòlida de rhythm’n’blues entorn de la factoria de Dani Nel·lo, de Los Mambo Jambo a Rambalaya i Myriam Swanson». A Lalo el mou una altra palanca, que és la política, i per això els seus programes no són només finestres per a l’evasió, i arrenquen amb un editorial en el qual es queda a gust malparlant del tancament de la cultura («sense que el sistema t’ofereixi alternatives»), el funcionament del Sepe o les ocurrències de Trump. De la intersecció de l’activisme i la música afroamericana sempre han saltat guspires. «Si aquí teníem els cantautors, allà va sorgir un Gil Scott-Heron», observa. «Si t’agrada el funk i t’interessa la política, no el pots desconèixer». I la sensibilitat està a flor de pell en la comunitat musical, ara que «no hi ha ni concerts ni esdeveniments privats, que donaven menjar a molts artistes». ‘Tobacco road’ és així pur 2020 amb el seu esperit de resistència i el seu amor a una música que està al substrat de tot el pop global i que ens transmet tanta energia inconformista com sensualitat. Ràdio servicial, batalladora, que Lalo emet des de la seva casa a Vallcarca, «el San Francisco de Barcelona», no només a la xarxa sinó també en el 107.70 de la FM de tota la vida. «Tot i que soni romàntic, m’agrada tenir un lloc en el dial». Barcelona City Records, la cova del vinil Lalo López ens cita a la botiga Barcelona City Records, al barri de Sant Pere. D’allà surten músiques que sonen a ‘Tobacco road’. El seu responsable, Uri Aparicio, és un dels DJ de The Presidentes, que van punxar al Marula Café fins a nou avís. Equip amb poder: «quan vaig perdre la fe per la música disco, la vaig recuperar gràcies a ells», confessa Lalo.

La ràdio més 'funky'

Lalo López, el guitarrista de la Fundació Tony Manero, clama apassionadament, i amb 'punch' polític, per les músiques afroamericanes en el seu programa 'Tobacco road', de Ràdio Gràcia

El més llegit