C. Tangana: «Soc tendre i molt sensible»

C. Tangana és a la música urbana el que Los del Río a un final de festa nupcial. Un clàssic. Des que va treure ‘Mala mujer’ (2017) i es va saber que va ser a la cuina de ‘Malamente’ –la bomba de la seva ‘ex’ Rosalía–, Antón Álvarez Alfaro (Madrid, 1990) surfeja en l’onada de descàrregues de Spotify, en la llista dels 100 espanyols més creatius del món dels negocis segons ‘Forbes’ i al purgatori on l’envia la crítica feminista per algunes de les seves lletres. El Madrileño –és el seu nou àlies– treu single: ‘Tú me dejaste de querer’. El millor que ha fet mai, promet. -¿C. Tangana ha mort? -C. Tangana, com un artista rellevant en un moment curt de la història cultural d’Espanya, viurà per sempre. -Ara prefereix El Madrileño. -El Madrileño són un munt de coses que ja feia i que estava madurant en les quals m’he enfocat ara. -¿Com per exemple? . -Sempre m’he considerat una persona romàntica, he tingut gust per la cultura folklòrica i he cregut que tenia una manera sòbria i elegant de fer música. -¿I Antón Álvarez se sent còmode vestit de ‘dolentot’ de l’un i de l’altr e? -No em sento còmode en cap paper. Intento ser el més pur i honest possible. -Romàntic, pur... Hi ha qui el critica per la seva conducta. -M’a grada la polèmica. Quan veig que puc fer una cosa que sorprengui, ho faig i n’assumeixo les conseqüències. -Un agent provocador. -Jo no soc capellà ni polític, soc artista. La meva responsabilitat no és ser un exemple de moral irreprotxable, sinó generar pensaments nous. -¿Què opina Patricia Alfaro, la seva mare, de les seves lletres ? -Evidentment, és la mare d’un nen que de vegades diu unes barbaritats que ni t’imagines, i ha de carregar amb elles quan parla amb la resta de la família o algun desconegut. Però se sent orgullosa de la meva capacitat d’expressar-me. El que passa és que sempre m’he mogut en aquesta línia en la qual, en qualsevol moment, podia espatllar el meu talent. Ja a l’escola era el que podria haver estudiat més, tret millors notes, no haver suspès, no haver sigut expulsat. Un nen bo que de vegades feia coses. -¿La resta va creure en vostè? -Tots els humans que conec han dubtat de mi en algun moment. Fins i tot jo mateix. Quan rapejava i no feia absolutament res, quan treia maquetes durant tres anys i no anava enlloc, quan posava la meva ànima en un disc i no guanyava ni un euro, quan vaig començar a muntar numerets i hi havia qui pensava que no estava bé del cap... -Sona mortificant. -Em caracteritza el pessimisme radical i la frustració constant, però m’han portat fins aquí. Estic aprenent a disfrutar quan les coses em van bé. -En algun lloc ha dit que el seu estat natural és la fugida. -L’ únic que m’ha fet créixer és fugir de les coses que m’havien portat fins on era, renunciar a la persona en la que et converteixes quan tens èxit. I quan no el tens, també. -Ara és el rei de les descàrregues . -Jo no sé pintar, no sé fer fotos, no sé de música, pràcticament no sé fer res. Soc inconstant, tossut, tinc molts vicis, de vegades soc maleducat. Però tinc visions. I, per fer coses que valguin la pena, necessito que la meva intuïció estigui excitada; llavors m’he de situar fora de la meva àrea de confort. ¿Sap això que diuen que quan el teu cos ho necessita, pots córrer més ràpid del que et pensaves? Aplico això al món creatiu. -¿I en l’àmbit personal, què tal? -Soc la típica persona que no s’assabenta d’absolutament res. Vaig preguntar qui era Fernando Simón tres mesos després que hagués començat la quarantena. -Va estudiar Filosofia, que sol preguntar el perquè de tot. -Una de les coses que em retreu el meu pare quan discutim és que sempre dono una visió massa general de les coses. Parlo des d’una perspectiva de 2.000 anys. Soc incapaç d’atenir-me al fet polític concret. El desinterès fa que tingui moltíssima falta d’informació. Soc molt, molt despistat. -Llavors, ¿què es veu des de la cúspide? -Com més gran em faig, més penso que l’èxit no té res a veure amb les reproduccions ni amb ser famós. Vivim en una cultura de l’espectacle i estem acostumats que les persones o els objectes més vistos siguin els més desitjats i, per tant, els millors, però és un error. L’èxit no és una fletxa cap a dalt, és com un ‘skyline’ d’una ciutat gegant: puges, baixes, tornes a pujar, et mantens... El cim és viure del que t’agrada, la resta és anar esquivant muntanyes russes. -¿Sap estima r? -Sí. Una de les coses per les quals sento més orgull –i que la meva mare m’ha fet veure que és bo– és que tinc relacions personals que duren moltíssim temps. M’he demostrat que sé estimar i he après que per mantenir una relació és bo reconèixer els errors. -Pensàvem que era «un cabró», però té «cor». -A ixò diu la cançó, sí. Trobo la poesia en una part més fosca. Però soc tendre i molt sensible. -En les seves lletres no hi ha manera de deixar de veure missatges encriptats per a la Rosalía . -Entenc que la gent estigui com obsessionada amb la Rosalía. A mi això em va passar fa cinc anys quan la vaig escoltar per primera vegada. La meva postura és deixar que la gent digui el que vulgui. En algun moment se’n cansaran, ¿no? -Potser necessita ja la seva Kim Kardashian. -[Riu] Soc una persona extremadament familiar. La meva mare té 14 germans i jo, per tant, un munt de cosins. Sempre tinc la família al voltant. I sempre la tindré.

C. Tangana: «No sé fer gairebé res però tinc visions»

El més llegit