Quan, sent un jove de quinze anys, Roger anava a veure a un dels seus ídols del rock, a l’acabar el concert no tenia pressa per marxar, sinó que es quedava embadalit veient el vaivé d’operaris que, com a un exèrcit de formigues, procedien a desmuntar l’escenari peça a peça. «Allà continuava, fascinat, fins que em feien fora. Grups com Queen, amb ‘A kind of magic’ i aquell desplegament de logística», es llepa encara aquest avesat tècnic il·luminador, que dedica la seva vida a la música des d’un enquadrament diferent, però no menys poètic: la dansa dels reflexos i els colors, que embolica cada cançó d’una aura.