Estranys a l'AVE

El ciutadà de la Comunitat de Madrid assisteix entre perplex i esperançat al rescat sanitari que fa Pedro Sánchez oferint-se a Isabel Díaz Ayuso per ajudar-la a sortir del caos pandèmic. La presidenta accepta la mà d’auxili perquè no li queda més remei. Els contagis i hospitalitzacions deixen en evidència la seva manifesta incapacitat per administrar eficaçment els estralls del virus. El moment suposa el revers de la medalla que es va penjar durant l’estat d’alarma insistint que el seu Govern estava salvant els mobles a l’espanyol. Difícilment pot sentir avui sense enrojolar-se els seus propis missatges institucionals. Whatsapps inclosos. El ciutadà de Catalunya observa entre indignat i avorrit el seu president assegut en el Tribunal Suprem i escoltant com el seu advocat i la fiscal creuen els seus sabres jurídics per revisar la condemna d'inhabilitació que penja sobre el seu càrrec. A la sortida, aquest mateix català que pot declarar-se perfectament independentista sent la justificació de Torra de per què seria una irresponsabilitat per part seva convocar ara eleccions. I s’avergonyeix. Recorda les paraules del mateix president donant per acabada la legislatura per desconfiança i deslleialtat entre els socis de Govern i les pulles que no han deixat de llançar-se dia sí, dia també, fins i tot en seu parlamentària, on se suposa que haurien de defensar una mateixa acció. Però s’adona que no és així. Que no és un govern de coalició de dos partits, sinó que dos partits s’han repartit un govern. Com a Madrid. I així, el que sempre va ser sana rivalitat futbolística, empresarial, econòmica i cultural entre comunitats es torna en obligada solidaritat en vista dels desastres coincidents. Els dos ciutadans, el de Madrid i el de Catalunya, saben que participen en l’aportació més important al PIB espanyol. Gairebé el 40% repartit a parts iguals. Tots dos pateixen les envestides de qualsevol crisi, per lleu que sigui, local o global, en afectacions directament proporcionals a la densitat de les seves zones castigades. Tant per la desigualtat que dibuixa la seva demografia com per l’atracció de vegades fatal que tota capital exerceix sobre la seva perifèria. És lògic, doncs, que en la trobada fortuïta a l’AVE de la desesperació aquests dos ciutadans de Madrid i Catalunya allunyin els seus prejudicis llargament treballats per acabar preguntant-se: ¿Què hem fet per merèixer això? Una primera resposta coincident és adonar-se que estan sent governats per propagandistes i activistes més que per polítics. Per dones i homes que prioritzen les seves obsessions partidistes al bé comú relegant la política de les coses al temps que els queda després d’ocupar-se sobretot de les coses de la política. I vet aquí com Díaz Ayuso i Torra participen d’un mateix mètode i en comparteixen l’aplicació: exercir de contrapoder des del poder. Una per donar visibilitat a un PP desvestit de l’oripell monclovita pensant que podia assetjar des de l’Executiu autonòmic l’antagònic Govern central. L’altre, mantenint el pols amb l’Estat sent el seu màxim representant ordinari a Catalunya i no renunciar a tal condició. Podríem imaginar-los coincidint al vagó com aquells estranys en un tren de Patricia Highsmith. I convenir que una onada de pànic els va portar l’alleujament d’allò conegut.

Estranys a l'AVE

Díaz Ayuso i Torra prioritzen les seves obsessions partidistes al bé comú i participen d'un mateix mètode: exercir de contrapoder des del poder

El més llegit