Les mans a l’esquena i el morrió al morro. Un passeig per la Rambla gairebé buida, fent temps per la trobada amb María Rosa Pérez Casares, exbailaora i propietària del Tablao Flamenco Cordobés. Tot i que resulta agradable i insòlita la descongestió de guiris, gofres i joguines voladores, flota en l’aire un no sé què, un rampell d’angoixa que la llum de setembre encara aconsegueix encobrir. Si sapigués entonar, seria un caminar per ‘soleares’, el pal més solemne i profund del flamenc, amb el seu tempo lent i melancòlic, una ‘soleá’ com les que estilava Chano Lobato: «Tiro piedras por las calles / y al que le dé que perdone / tengo mi cabecita loca / de tantas cavilaciones». El pati no està per a festes per ‘bulerias’; tampoc el ‘tablao’, tancat i barrat des de l’estat d’alarma. Sis mesos sense que entri un euro a la caixa.