Sant Cugat (o Cucufate, Cucufato o Cucuphas) mereixeria el títol de sant, màrtir i reincident. D’aquest predicador nord-africà es diu que va ser eviscerat i recosit, incinerat i reviscut, capturat i alliberat i, finalment, degollat a petició pròpia, cansar ja de tant tragí. Però la cultura popular, a les zones hispanoparlants allà on s’utilitza la versió del seu nom que rima amb la forma verbal ‘ato’, encara li ha reservat un turment pòstum. Fer un llaç escanyant una bossa que simula els testicles del pobre Cucufato servia com a invocació, més aviat imperativa, per recuperar un objecte perdut. Amb aquests antecedents no és estrany que la parròquia que es va posar sota la seva advocació durant un mil·lenni sigui la més malastruga, malaventurada i reiteradament desafortunada de Barcelona. Una de les set parròquies històriques en què fins al segle XIX va estar dividida la ciutat és potser l’única església de l’orbe que ha acabat convertida (me’n vaig adonar quan vaig passar per davant fa unes setmanes) en supermercat.