Sala Barcelona, la música pren el castell

Sala Barcelona és l’únic dels cinc festivals post Covid-19 d’aquest estiu a Barcelona (comptem el Grec, Cruïlla XXL, Fes Pedralbes i Nits del Fòrum) que no té passat. Però no surt del no-res, sinó d’una necessitat urgent, desesperada, la de donar aliment a la franja més vulnerable de la música en directe: les sales, els escenaris la sortida del túnel dels quals és més incerta, en aquesta convivència amb el virus que només deixa una mica de marge a la melodia que flota a l’aire lliure. Perquè els locals poguessin posar-se alguna cosa a la boca va sorgir aquest cicle de concerts, una seixantena, organitzat per l’ASACC, l’associació de sales de Catalunya, de la mà de l’Ajuntament de Barcelona, que aporta la major part del pressupost (165.000 dels 250.000 euros). Tota la recaptació va a aquests escenaris, sobretot als més petits i fràgils. Més de la meitat dels 80 socis de l’ASACC corresponen a espais de curt aforament, 150 persones a tot estirar. «Locals de vegades gestionats per un nucli familiar, una parella..., i si no se’ls ajuda, acabaran morint», alerta la gerent de l’associació, Carmen Zapata, que, estudiant possibles enclavaments per a Sala Barcelona, va trobar el pati d’armes del castell de Montjuïc, del qual es va enamorar a l’acte. Un espai guanyat Allà ha aixecat el festival el seu escenari, sobre el paviment lleument inclinat, envoltat pels alts murs porticats, tocats per garites que ens recorden l’ingrat historial d’aquesta fortalesa des de la qual es va arribar a bombardejar la ciutat i en la qual es va afusellar un president de la Generalitat. Un espai guanyat per als ciutadans, encara amb escàs currículum el camp escènic: comptades iniciatives com el Festival Píndoles, de ‘microteatre’. Els promotors volen «capgirar la seva història tenebrosa», postula Carmen Zapata. «¡És la presa del castell per la cultura!», defensa, mentre ens recorda com continua sent de desconegut aquest pati d’armes per a molts barcelonins. «Una gran part del públic dels concerts trepitja aquest lloc per primera vegada». Va obrir el cicle la pianista Clara Peya, una nit de lluna plena, i la programació segueix endavant, aquesta setmana, amb el rock dur del grup ‘77, rendint homenatge a Black Sabbath (dijous), la institució mod Brighton 64 (divendres), el còctel tropical de La Guapachosa, grup de colombians establerts a Barcelona (dissabte) i el pop mandinga de la guineana Nakany Kanté (diumenge). Oferta variadíssima a preus continguts (de 12 a 15 euros), concerts per disfrutar des de la teva tauleta, amb cambrers que van i venen, i un autobús gratuït per baixar a la plaça d’Espanya. Els empleats que munten i desmunten, acomoden i miren la temperatura són treballadors de les sales, a l’atur des del mes de març. El cartell s’estén fins al 30 d’agost, amb la festa pop que, tot apunta, oficiarà el duo Ladilla Russa. Però, ¿allà s’acaba, segur, la singladura de Sala Barcelona? No sembla que els locals puguin acollir concerts a la tornada de l’estiu, amb la qual cosa l’ASACC està pensant a estirar la programació mentre demana a les administracions un pla per salvar el sector, potser accedint a un pessic d’aquests 140.000 milions del fons europeu. Les sales són el bressol dels artistes, «el primer esglaó» del circuit, remarca Carmen Zapata, i «si s’enfonsa, ja no hi haurà ni concerts més grans ni festivals». S’ha d’actuar, i si és possible, fer-ho amb rapidesa.

Sala Barcelona, la música pren el castell

El pati d'armes de la fortalesa de Montjuïc desafia la seva destinació històrica amb els concerts del cicle Sala Barcelona

El més llegit