Paco Ibáñez ens rep ufanós a la terrassa de la seva casa a l’Eixample, entre les buguenvíl·lees, tocades pel sol de mitja tarda. Moltes setmanes de retir casolà, ell, que viu sempre amb les maletes a punt de fer. Però els viatges, si la vida no te’ls permet, te’ls enginyes al teu cap amb l’assistència de la música. «Tinc la facultat d’anar on penso que vull estar», diu misteriosament, abans de llevar àncores. «Caminito que el tiempo ha borrado...», canta amb somrient teatralitat. «Jo, si tinc ganes d’anar a Buenos Aires, poso un tango i ja em veig allà prenent un mate. Si vull anar a Andalusia, escolto el ‘cante jondo’ d’El Chocolate o Antonio Chacón. ¿Em ve de gust anar a Astúries? Doncs vaig a buscar un disc de La Busdonga, que cantava les ‘vaqueiras’.»