C. Tangana, tot té un passat

De vegades parlem del trap i de la música urbana com si no tinguessin passat, com si fossin gèneres sorgits del no-res, o vinguts d’una altra galàxia. ¿Ho són? En absolut: les expressions més modernes també tenen les seves arrels i les seves fonts d’alimentació. I d’aquesta manera, tot un C. Tangana, estrella del ram, coautor de ‘Malamente’, l’èxit de Rosalía, ens respon a la pregunta sobre les músiques que acompanyen els seus dies recitant uns noms que més aviat associaríem als seus pares o als seus avis. «Doncs deixa’m mirar la llista de reproducció. A veure... Willie Colón, Eddie Palmieri, Simón Díaz, Chavela Vargas...» ¿Sorpresa? No ho hauria de ser, perquè aquesta música de seqüenciador i de ‘beat’ digital, aquest nou pop fet de ‘sample’ i de veu tunejada, que no requereix l’estudi d’un instrument per fer-se cançó, també beu de les generacions precedents i dels estils populars d’ús comú. C. Tangana ha tret un tema d’aires malenconiosos, ‘Bien’, però aquests no han sigut temps propicis per a la composició. «Més aviat he escoltat música d’altres, sobretot llatina i en espanyol», ens explica. ¿És a dir? «Salsa, bachata, cúmbia... i en els moments de més solitud, bolero i flamenc». El món que s’acaba Menció preferent per a Willie Colón, pioner de la salsa de Nova York des del segell Fania Records i figura clau d’aquella intel·lectualitat ‘nuyorican’ (d’avantpassats porto-riquenys) cultivada a peu de barri. «D’ell destaco la seva tasca com a compositor i tot el que va fer amb Héctor Lavoe. Hi ha un disc en especial, ‘The hustler’, amb cançons com ‘Qué lío’ i ‘Havana’, que per a mi és clau», explica Antón Álvarez, o Pucho, així l’anomenen molts. Àlbum de 1968 (22 anys abans que ell nasqués), conté un guaguancó anomenat ‘Se acaba este mundo’, ideal per interpretar amb filosofia tropical aquells moments en què sembla que cruixin els fonaments de la civilització. «El mundo, el mundo..., se va a acabar / con tanto hippie peludo / las jevas en minifalda / no se quieren ni bañar». Tangana no va descobrir la música llatina tant perquè fos en l’ambient de casa sinó investigant pel seu compte, i estirant el fil va arribar a figures com el veneçolà Simón Díaz. «Tota la seva època de finals dels 60 i principis dels 70, quan va fer ‘Tonada de luna llena’ o ‘Mi querencia’, la tinc molt present», indica. I d’allà a figures més amagades, com l’equatorià Julio Jaramillo (el ‘rossinyol d’Amèrica’), o més modernes, tot i que igualment arrelades en el folklore: el porto-riqueny Eddie Santiago («m’agrada molt ‘Qué locura enamorarme de ti’») o el mexicà Carín León, que «té un ‘corrillo’ boníssim anomenat ‘Me la aventé’». I els brasilers. «Tota la bossa nova clàssica: João Gilberto és el meu referent». I el món flamenc, i el rumber. «Els últims temes que he escoltat són de La Tana, de l’únic àlbum que va fer, i d’El Pescaílla». Contra els prejudicis C. Tangana, el traper, potser símbol de l’últim radicalisme urbà, trenca clixés i es presenta amb les orelles molt obertes, perquè «els prejudicis són una collonada», afirma, i «no s’ha de rebutjar res, tot i que hi hagi coses que t’agradin més o menys». Als seus ulls, l’obra no és només l’àlbum o la cançó, sinó la circumstància completa de l’artista. «La seva imatge, la seva comunicació pública, com presenta els seus treballs...» Aquí, la seva última reflexió ens serveix un interrogant. «¿Que és l’art? ¿A qui anomenem artista i a qui no?».

C. Tangana, tot té un passat

L'ídol del trap espanyol confessa la seva debilitat per les músiques llatines d'altres temps, de les tonades de Simón Díaz a la salsa de Willie Colón, passant per la bossa nova iniciàtica de João Gilberto

El més llegit