Rozalén, cada segon compta

Explica Rozalén que quan era una adolescent se les tenia amb la seva mare cada vegada que, en temps de festes, la vestia amb el vestit tradicional d’Albacete perquè, d’aquella manera, procedís a cantar una jota manxega amb la bandúrria. «M’avergonyia perquè no era gens modern ni sexi», recorda, evocant aquell rubor de quan tenia 15 anys. Però, amb el temps, ha sigut la bandúrria la que li ha marcat el camí. Símbol d’arrelament, del cant transferit de generació en generació, com aquest ‘Romance del Pernales’, sobre «un Robin Hood andalús», que aquests dies ha tornat a cantar en família a la seva casa de Valdemorillo, província de Madrid. Com que és Rozalén, o simplement María (de María de los Ángeles), les cançons no només sonen, sinó que es canten, i s’aclamen, i es comparteixen amb qui calgui: ara, amb el seu nòvio i les dues mascotes (gata i gos), companys de viatge a la «normalitat protegida». Ella diu que ara recorda les cançons que li cantava el seu avi i que posa vinils de coples i músiques tradicionals. «Cançons que feia molt temps que no escoltava», revela. «I música nova que ve d’abans». Folk de l’Espanya buidada Folk de l’Espanya buidadaEl folk, si en podem dir així, no procedeix dels Apalatxes ni de Nashville, sinó de paratges més pròxims. Pensem en el duo burgalès Fetén Fetén i en el grup de Salamanca Mayalde, que «tocaven cançons amb instruments de cuina o els que utilitzaven els pastors», detalla Rozalén. I a Astúries, Marisa Valle Roso, que és «com una cabaretera Sara Montiel», i Rodrigo Cuevas, l’autodenominat «agitador folklòric», que recupera la llengua autòctona al disc ‘Manual de cortejo’ (2019), produït pel català Raül Fernández, Refree. «I Maria Arnal, que m’agrada molt», afegeix Rozalén, molt conscienciada amb els conflictes de l’Espanya buidada. «A la Sierra del Segura hi ha un munt de quadrilles, rondalles i senyors grans que transmeten les cançons». Músiques que són nutrients, i no és cap metàfora. «En altres temps, quan no hi havia res per menjar, començaven a tocar culleres», explica. «Aquell dia tocava cantar, que també és un aliment i et fa pensar en una altra cosa». Però, al mirar cap enrere, Rozalén no només veu cançons tradicionals: també el rock urbà llenguallarg que la va atrapar en altres temps i que ha tornat a escoltar a casa. «Soc del 86, em va tocar Extremoduro», al·lega, rendida davant del seu destí. «I Los Suaves, Rosendo, Soziedad Alkohólika, Lendakaris Muertos...» Qui ho havia de dir, amb les seves cançons gràcils. «Jo soc més dolça, sí, i faig mil tombs per no molestar ningú, tot i que és igual, sempre surto perdent, faci el que faci...», lamenta. Però, a veure, ¿com es pot enfadar algú amb aquesta criatura adorable? «Perquè faig cançons de violència masclista i de memòria històrica i alguns, en lloc d’alegrar-se perquè has trobat la fossa comuna del teu besoncle, et diuen roja i feminazi». Un paisatge rere l’altre Un paisatge rere l’altreConjurant aquests viatges al folk i el rock dels seus anys joves, Rozalén canta al present en la seva nova cançó, ‘Este tren’. Un tema oportú que clama pel ‘carpe diem’. «El paisatge canvia del tot quan mires un segon més tard la muntanya al costat de la carretera. Si fóssim capaços de valorar que tot el que vivim és únic i irrepetible...», sospira María, partidària d’apreciar cada segon. Aquesta cançó és l’avançament de l’àlbum que publicarà a la tardor. «A mi no m’aturarà ni la pandèmia».

Rozalén, cada segon compta

La cantant d'Albacete s'emociona aquests dies amb la música de la seva infantesa i adolescència, de les cançons tradicionals al rock urbà d'Extremoduro

El més llegit