Alejandro Sanz, entre el heavy i les sevillanes

Els 80 van ser l’edat d’or del heavy metal i el hard rock, i el retrat robot del fan és molt precís: adolescent noi de barri, carn de tribu urbana, àvid d’emocions fortes i de relat heroic. Com l’Alejandro Sanz que vivia amb els seus pares a Moratalaz i que s’animava amb els himnes de Barón Rojo, Obús o Leño. I dels gegants internacionals. «M’encantava Deep Purple i m’encantava AC/DC. ¡I Ronnie James Dio! ¡I Motörhead! Els discos d’aquestes bandes em segueixen semblant potentíssims després de tants anys», confessa amb èmfasi. D’acord, l’obra de Sanz té poc de heavy, però és possible detectar alguna picada d’ullet: rescatin la cançó titulada ‘Hoy que no estás’, del popular àlbum ‘Más’ (1997), amb aquella introducció a tota guitarra (i a tota distorsió). De rock dur es va alimentar l’Alejandro de 15 anys, i del culte als mites del ram, alguns ja caiguts. «El bateria Cozy Powell, de Rainbow, o el teclista Jon Lord, de Deep Purple i Whitesnake. Músics que ara potser molta gent no coneixerà, però que van ser importantíssims», fa notar. I sí, Alejandro Sanz va tenir fins i tot el seu període juvenil com a cantant heavy, al capdavant d’un grup anomenat Jinete Inmortal, que més tard, ja sense ell, va derivar en Hiroshima (amb un disc publicat el 1989), i a les seves files hi havia Carlos Rufo, avui guitarrista de Melendi. Rere els passos de Vince Mendoza Però aquest cor heavy és compatible amb moltes altres debilitats musicals que han anat configurant l’adult Alejandro Sanz. Ens explica que aquestes setmanes, a casa seva a Madrid, on el va agafar l’estat d’alarma (des d’aquí ha maquinat el seu nou projecte, el documental participatiu ‘El mundo fuera. La película’), ha recorregut als màgics poders del cant de Joni Mitchell. «He estat escoltant molt el seu disc ‘Both sides now’ (2000), un àlbum fantàstic, amb una part orquestral. Me’l va passar el meu pianista, Alfonso Pérez, i m’he fixat en ell perquè vull treballar amb el seu arranjador, Vince Mendoza», revela Sanz, que a la pregunta de «què li diries a un artista que comença» fa com Frank Sinatra quan es limitava a aconsellar: «Busca sempre les millors cançons». La seva recepta és comparable: «Envolta’t de bons músics, de bons enginyers i de la gent més professional». A Joni Mitchell, canadenca feta com a trobadora en el daurat Laurel Canyon californià de l’era hippy, reconeix haver-la escoltat poc. «Però una tancada com aquesta et permet descobrir coses per a les quals no havies trobat el moment. Ara vull dedicar-li temps a tota la seva discografia», confessa. De l’autora de la senzilla i commovedora ‘A case of you’ l’atrapa el més intangible. «Aquesta espècie de puresa que hi ha en la seva música, que em crida moltíssim l’atenció. Perquè la música pot ser tan sofisticada com vulguis, però la puresa és molt difícil d’aconseguir». Salmarina i el seu «disc magistral» Heavy rock, Joni Mitchell, i sens dubte, flamenc, sobre tot el de Paco de Lucía i Camarón, «que no poden faltar mai». ¡I sevillanes! Les del grup Salmarina, de Sanlúcar de Barrameda, que recomana sense embuts. «Hi ha un disc seu anomenat ‘Callejón de los trapos’ (1995), que és magistral, amb unes composicions i arranjaments d’Isidro Muñoz i José Miguel Évora que eleven les sevillanes a una obra d’art», remarca. ¿Disc alegre, per aixecar els ànims? «¡Un disc magistral!», resumeix. «Et recomano encaridament que l’escoltis, i la pròxima vegada que parlem m’ho expliques».

Alejandro Sanz, entre el heavy i les sevillanes

El cantant ens confessa les seves passions: des del metall i el rock dur dels 80 fins al flamenc, les sevillanes i el cant màgic de Joni Mitchell

El més llegit