El Yusuf, botiguer de barri de tota la vida, d’aquests que porten dècades amb la mateixa botiga i clientela, ho sap a la perfecció: quan li sona el telèfon i reconeix la veu de segons qui, ja té interioritzats els passos a seguir.

«Primer apunto el preu i el poso en una bossa jo mateix. Ara amb guants, és clar, perquè no es pot tocar res. Després surto», explica el Yusuf. Llavors, el botiguer camina cap al portal de la persona que li ha trucat per telèfon. Porta tant temps en això, que al Yusuf no li fa falta demanar l’adreça.

Ni tampoc trucar al timbre, perquè, a l’arribar, ja l’estan esperant; tot i que no des de la porta, sinó des de la finestra. El procés, llavors, és sempre el mateix: el comprador posa els diners en una cistella, que, amb un cordill, baixa els pisos més ràpid del que ho faria qualsevol ascensor mecanitzat d’ultimísima generació. Si hi ha vent, per descomptat, la cistella i el cordill perden eficàcia.

Una vegada li arriba la cistella al Yusuf, el botiguer recull els diners, els reemplaça pel canvi i hi fica la bossa amb els productes. «¿Com està, senyora Hatice? ¿Com ho porten els nens?», pregunta, des de baix, el Yusuf. «Jo, cansada de tot això. Ells, descontrolats», contesta la senyora Hatice mentre va estirant el fil cap a dalt. Els nens estan que no paren perquè porten dies sense poder sortir de casa. Prohibició del govern.

«Això porto anys fent-ho, però durant aquestes setmanes m’ho estan demanant moltíssim més sovint. Sobretot la gent gran, que no pot sortir de casa. La diferència més gran és que ara rento els diners quan els recullo», diu el botiguer.

Costum antic

Costum anticTurquia, d’aquesta forma, ha recuperat una tradició de segles passats però que portava anys en decaiguda. Sembla ximple de tan evident: a mesura que el país i els seus blocs de pisos s’han anat modernitzant –s’han fet més alts– el vell costum ha anat perdent pes. No és el mateix penjar una cistella des d’un tercer pis que des d’un vuitè.

Però el Covid-19, que comença a fer mal a Turquia, ha vingut a rescatar-lo. Des de fa setmanes, les persones majors de 65 anys tenen prohibit sortir de casa –als menors de 20 se’ls va prohibir divendres passat–. Molts d’ells, si viuen sols, gairebé no tenen més opció que obrir la finestra, treure la cistella i trucar al botiguer de barri de tota la vida.

Hi ha, no obstant, una altra manera, que involucra molta cridòria i uns pulmons d’acer.

Tot l’imaginable

Tot l’imaginableEls seus protagonistes són els venedors ambulants: van pels carrers venent verdures, fruita, pa, rosquilles, pastes, llet, iogurt, roba, estris per a la cuina, boza, una beguda tradicional fermentada –vendre-la és el treball del protagonista del llibre Una sensación extraña, del Nobel de Literatura Orhan Pamuk–, i una infinitat de productes més.

I als carrers dels barris, les dècades de tradició i la selecció natural s’han encarregat de modelar els venedors a un mateix prototip: tots, sense excepció, per cridar l’atenció, fan uns crits que semblen sortir des de la ultratomba i unes caixes toràciques potentíssimes. El to, ja s’anunciïn tomàquets frescos a dues lires o jocs de llençols a 20, és sempre el mateix, i està pensat perquè la veu del venedor arribi a qualsevol habitació de les cases, sigui la que dona al carrer o a l’interior. És important: si no et senten, ningú sortirà a la finestra a demanar-te res.

Una vegada el crit hagi tingut èxit, la finestra s’obrirà i en sortirà una cistella tímida i respectuosa amb el distanciament social en direcció cap a baix. El procediment a seguir, llavors, serà sempre el mateix: el canvi, la compra, i de tornada cap a dalt.