La seva és una carrera enlluernadora. Dels arrossars del delta de l’Ebre a la cuina del pensament radical. L’extremada Eva Franch (Deltebre, 1978) és la primera dona que dirigeix l’Architectural Association School de Londres, a les aules de la qual es van formar grans arquitectes amb el premi Pritzker, com Zaha Hadid, Rem Koolhaas o Richard Rogers; i les seves xerrades –en va fer una a Elisava– omplen auditoris.  

–¿Com ha arribat fins allà?

–Caminant.

–Des de Deltebre.

–Per mi era el centre del món. El meu pare, capatàs del port de la Ràpita, portava camps d’arròs, tarongerars i carxoferes. Jo de petita saltava pels marges. Només el riu marcava el límit de la meva llibertat.

–¿Ja era transgressora?

–[Riu] Tenia quatre anys quan vaig fer el meu primer projecte com a ‘comissària d’art’. Una veïna tenia una gaveta amb les postals romàntiques que el seu nòvio li enviava des de la mili. ¡Era un capsa plena d’amor! Així que el meu amic Toni i jo les vam distribuir pel veïnat.  

–Imagino l’estupefacció general. I vostè al final va creuar el riu.

–El meu fort eren les derivades, i la professora de Matemàtiques em va dir: «Tens capacitat per fer línies a l’espai, pensa a estudiar arquitectura». I jo: «D’acord». Vaig acabar la carrera a la UPC, vaig treballar en una oficina de Rotterdam i, a la tornada, vaig fer dues vivendes al Delta.

–Però va preferir desconstruir a construir.

–Als 24 anys vaig anar a fer un postgrau a Princeton amb una beca de La Caixa. Vaig fer classes a Buffalo i Houston, i vaig descobrir que l’arquitectura podia produir edificis de pensament.

–Sense maons ni formigó.

–La pràctica personal de vegades és molt narcisista. Vaig preferir servir el col·lectiu d’artistes que redefineixen com habitem l’espai, com fem ciutat i com sobrevivim al planeta.

–Va agitar l’escena de Nova York, des de l’Storefront for Art and Architecture

–Va ser molt interessant. I em vaig presentar, juntament amb Ana Miljacki i Ashley Schafer, al concurs per ser curadora del pavelló dels EUA de la Biennal de Venècia del 2014 sense ser nord-americana ni tenir la ‘green card’. Vam guanyar i es van adonar de la meva irregularitat ja a Venècia.

–Atrevida, ¿eh?

–Mai accepto un «no es pot» per resposta.

–¿Què s’ha de desmantellar en aquests temps?

–El moviment modern, que va donar un impuls democratitzador, va separar els espais de treball, vida i lleure. Això ha solidificat l’aïllament de l’individu en una societat que està al servei del sistema econòmic, no de l’ecològic ni emocional.

–Va forta. ¿Què proposa?

–La igualtat és capital. Davant la constant producció de diferències, proposo l’empatia radical.

–¿...?

–Un alumne ha dissenyat el Ministeri de Defensa Ambiental: porta les estructures del Ministeri de Defensa tradicional al terreny de l’ecologia i la biodiversitat. La subversió avui és la capacitat d’entrar a les estructures de poder per canviar-les.

–Escolti, ¿el que dirigeix no és una escola de arquitectura?–

Per descomptat. Un arquitecte ha de tenir tres característiques: ser un agitador, ser un iconògraf –produir noves estètiques– i ser un facilitador de noves qualitats.

–¿Això és el que demana als alumnes?

–Els demano rigor i bogeria, cosa que exigeix un gran compromís.

–No ha parlat de creativitat.

–La creativitat és la capacitat de qüestionar el que tens davant. Descartes en realitat no va dir ‘cogito, ergo sum’ (penso, per tant, existeixo»), sinó ‘dubito, ergo sum’ (dubto, per tant, existeixo), però el seu editor li va deixar anar: «Això no vendrà, tio». Pensar és dubtar, només que a aquesta societat no li agraden els dubtes.

–De vegades, necessitem urgentment solucions.–

Si la pregunta és bona, modifiques els termes de pensament i actues. 

–Elena Ochoa –Lady Foster– la va cridar a consulta. ¿Li va fer una bona pregunta?

–Va reunir dones vinculades a l’art per parlar sobre paritat en llocs de responsabilitat. Jo li vaig dir que havíem de fer una pausa i pensar com fer les coses de manera diferent. Altrament, estàs constantment intentant ser d’un altre gènere per passar dins de les estructures de poder heretades i fer la feina. 

–Vostè s’ha sortit amb la seva. ¿Pròxim objectiu?

–Seguir caminant.