El 1981, l’any en què va néixer Beyoncé, sonava a les ràdios ‘I’m coming out’, fita discotequera en la qual Diana Ross clamava per celebrar el que un és, sense atendre les convencions i «propagant l’amor sense por». El seu missatge emancipador i les seves crides a assumir «un nou jo» van catapultar el tema com un avançat himne LGTBI, efecte que els seus autors, Nile Rodgers i Bernard Edwards (del grup ‘funky’ Chic), van buscar a consciència: per compondre’l es van inspirar en els clubs gais de Nova York, on florien els hiperbòlics ‘impersonators’ de la diva Diana amb els seus vestits de seda vermella i les seves cabelleres arrissades.

Es va aconsellar llavors a la cantant que no gravés el tema perquè el públic pensaria que era homosexual i això enfonsaria la seva carrera, però ella va decidir arriscar. ‘I’m coming out’ va acabar reforçant-la com a dona determinada, capaç de llegir el signe dels temps, més enllà de la seva sintonia amb un imaginari gai, que continua viva en l’actualitat. Cal recordar com eren aquells temps, i els dimonis que despertava aquella música de ball: el 1979, un esdeveniment grotesc, la ‘Disco demolition night’, va escenificar la crema i destrucció d’àlbums discotequers en un estadi de Chicago (¡50.000 persones!) al crit boig de ‘disco sucks’ (‘la música disco fa pudor’); aquelarre regat per consignes racistes i homòfobes, que va mostrar el missatge que, sorpresa, el rock es podia convertir en un moviment reaccionari.

Doncs bé,Diana Ross actuarà el 15 de juliol del 2020, ja era hora, per primera vegada a Barcelona, al Festival de Pedralbes,i és precís tenir-la present no només com a diva de dives, intèrpret sensual i col·leccionista d’èxits, sinó també per la seva manera de regir el seu destí com dona forta i artista que va intuir que ser icònic comporta tenir una posició davant de les coses. És just veure en Beyoncé un model d’estrella total, dominadora a través de l’afirmació de la feminitat i la negritud, com ho és recordar que molt abans que ella va estar la senyora Ross, a qui la mateixa ex Destiny’s Child va evocar gustosament a la pel·lícula ‘Dreamgirls’ (2006), inspirada en la peripècia de The Supremes.

Sí, hi ha una Diana Ross supeditada a l’aura de The Supremes, i és natural: parlem delgrup musical femení més important del segle XX,que va plantar cara als Beatles amb 12 números u entre 1964 i 1969. ‘Where did our love go’, ‘Stop! in the name of love’, ‘You can’t hurry love’... Però, en solitari, Diana va anar guanyant definició i entregant grans àlbums del que encara anomenem ‘música negra’, etiqueta que va perdent sentit en aquesta era de la promiscuïtat global. Cada vegada menys procliu a ballar al son que li dictaven des dels despatxos (en els vells temps, presidits per la seva parella, Berry Gordy, fundador de Motown) i cada vegada més ella mateixa, va entregar obres d’exquisit soul-pop per a nocturnitats infinites, amb còmplices luxosos com Nickolas Ashford i Valerie Simpson, il·luminant un camí a seguir a les jovenetes que, com la mateixa Beyoncé, van pensar per al seu interior: «jo també puc».

¿Com és possible que,en 60 anys de carrera, Diana Ross només hagi ofert fins ara un únic concert a Espanya(a Cap Roig, el 2005), quan, per exemple, a París l’han pogut veure més d’una quinzena de vegades? Asseguren els promotors que en aquest país aquesta‘música negra’(el soul, el funk, el rhythm’n’blues) no ha tingut tradicionalment el gran públic del seu costat. Va patir mala premsa,afegim: en els anys 70 i 80, les publicacions musicals espanyoles (amb altes excepcions en firmes com Patricia Godes) eren rockeres (i ‘rockistes’), i llançaven mirades condescendents a aquests gèneres. Venjances del destí: l’actual transformació de les músiques populars posa ara en evidència el vell prejudici, i la pupil·laBeyoncéomple a Barcelona o Madrid aquellsgrans recintes que se li van negar a l’artista que tant la va inspirar.