Nadal i Alcaraz desperten de cop del seu gran somni olímpic

Aquest or només existia en la nostra imaginació i no en teníem ni idea. El volíem i hi vam creure amb tanta força que ens vam convèncer que Rafa Nadal i Carlos Alcaraz havien vingut a París a recollir-lo per nosaltres. Però l’esport tendeix a retorçar els guions més bonics, els que dibuixaven el millor tennista que mai van conèixer les pistes de Roland Garros besant un or olímpic junt amb el seu hereu natural, cordant amb una corona de llorer una carrera irrepetible. El desitjàvem amb tota la nostra ànima i vam creure en aquest or que mai serà. Perquè ahir, en un dels dies més negres que recorda Espanya en uns Jocs Olímpics, Nadal i Alcaraz es van acomiadar del torneig de dobles a quarts de final. Austin Krajicek i Rajeev Ram, dos prestigiosos jugadors de dobles nord-americans, cinc Grand Slams entre tots dos, van trencar (6-2, 6-4) l’encanteri dels dos millors tennistes espanyols de tots els temps en tot just una hora i 38 minuts. Un clínic de com jugar Fins i tot, què dimonis, el va desitjar França, el va desitjar una París entregat al seu tòtem estranger i al seu jove pupil. Però seria un impossible, un dia d’aquests en què tot surt del revés, en què si escups cap avall et pot caure el rebot del cel tot i que les lleis de la física diguin que és impossible. La insuportable humitat de la Philippe Chatrier va acabar d’arrodonir una indescriptible sensació d’ofec per saber que, més enllà de la medalla, més enllà d’Espanya, potser ha sigut l’última vegada que Nadal posa un peu en aquesta terra promesa. No van semblar mai capaços els espanyols de poder superar els seus sincronitzats rivals, tot i que en el circuit portin vides separades. Krajicek i Ram van oferir un clínic de com jugar un partit de dobles i, en certa manera, van donar una lliçó d’humilitat als que pensaven que en aquesta disciplina n’hi ha prou amb ajuntar dos bons tennistes. La tarda ja va començar amb molt males sensacions, amb Nadal cedint el servei inicial. Males vibracions que es van incrementar en el segon, guanyat en blanc pels nord-americans. I no, no era un mal començament fruit de l’agressivitat i les altes revolucions imposades per Krajicek i Ram. Era una cosa molt més preocupant. Perquè més enllà de la remarcable traça dels seus rivals, Nadal i Alcaraz cometien fallades impròpies del seu nivell tennístic. Molts errors no forçats, males decisions continuades a la xarxa, també descoordinacions que sí que havien emergit en el debut i van semblar ja corregides en el duel de vuitens davant els Països Baixos. Els senyals d’alarma es van encendre en la tòrrida Philippe Chatrier, amb un Nadal que fallava moltíssim a la xarxa i un Alcaraz que es precipitava en excés quan els nord-americans pujaven la seva línia de defensa després del servei, sobretot després del de Krajicek, un autèntic canó. Intimidats fins i tot en alguns trams, la parella espanyola va confirmar el seu desastre de set perdent el definitiu servei, el del vuitè joc (6-2). Bola ajustada per al ‘break’ Els espanyols necessitaven fer teràpia sobre la marxa, sense baixar del tren, amb la pressió afegida de saber-se a un set que el somni olímpic més gran del país s’escolés per l’aigüera a quarts, una ronda prematura, atesa l’expectació generada al seu voltant. Però no era el dia, com va demostrar el vuitè joc, que resultaria decisiu. Amb Alcaraz al servei, Espanya es va veure de sobte amb 0-40 en contra, hàbils Krajicek i Ram per trobar sempre els llocs on els seus rivals dubtaven de si anar-hi un o l’altre. El break es va resoldre amb una bola ajustada que, en absència de l’ull de falcó, Nadal i Alcaraz van intentar discutir durant un parell de minuts amb l’àrbitra del partit. L’intent va ser erm. La caldera de la Chatrier Es van resistir fins al final els espanyols, amb un desè joc que va ser pura passió. Nadal avivava amb escarafalls la caldera de la Chatrier, de la seva pròpia casa, a cada punt que aconseguien Alcaraz i ell. Però no hi havia manera, no era el dia, i menys amb Krajicek al servei en el joc decisiu. Espanya va salvar una pilota de partit dels nord-americans, però a la segona van morir a la foguera i, amb ells, les il·lusions d’un país que somiava amb la seva medalla com amb cap altra. Nadal marxa, potser per sempre. Alcaraz es manté per jugar els quarts de final de l’individual, mateixa ronda que Sara Sorribes i Cristina Bucsa al quadre de dobles femení, l’altra opció de medalla que encara té el tennis espanyol. Perquè no, aquest or que tant desitjàvem no existia. Només era en la nostra imaginació i no en teníem ni idea.

El més llegit