"Si ho dono tot i disfruto, guanyaré l'or. Segur"

Si es repassen les previsions de medalles espanyoles saltarà de seguida a la vista que Nikoloz Sherazadishvili, més conegut com a Niko Shera (Tbilissi, Geòrgia, 1996), era un nom destacat en totes. En l’anterior cita olímpica, el judoka nascut a Geòrgia i establert a Madrid des dels 14 anys va arribar com a líder mundial de la categoria de -90 quilos i, per tant, com a màxim favorit a l’or. El setè lloc, en canvi, va ser el seu sostre. "Va ser tan dur que vaig pensar a deixar el judo", rememora, recuperada la confiança en si mateix, guarit també el genoll que li va fallar al camí entre Tòquio i París. Més gran i més fort, en una categoria superior, -100 quilos, avui perseguirà de nou el son olímpic i no vacil·la quan se li pregunta què es pot esperar: "La medalla d’or". ¿Seria l’únic resultat amb què marxaria content de París? Jo marxaria content si aconsegueixo disfrutar del meu judo, disfrutar de la competició i si ho dono tot. Llavors, si jo ho dono tot i disfruto, arribarà aquesta medalla d’or. Segur. En aquest cicle olímpic ha decidit canviar de pes. Crec que ha sigut la decisió correcta, perquè patia molt abaixant el pes. El meu cos, la meva altura [1,91 metres] i la meva massa muscular no em permetien quedar-me tant temps en menys de 90 quilos. Va arribar a dir que passava molta gana. Sí i, a més a més, quan fas tantes baixades de pes arriben les lesions i això acaba escurçant la teva carrera esportiva. Confiava que podia estar en menys de 100 quilos millor que en menys de 90 i podria aconseguir els mateixos resultats. En això estic treballant. El peatge és que ara s’enfronta a rivals més grans, més forts i més pesants. No estava acostumat a enfrontar-me a gent de la meva alçada o més alts i ara ho he de fer. He canviat una mica el meu estil de judo i també han canviat els rivals que he d’estudiar. Són deures nous, per dir-ho així. Arriba sense la pressió de ser el número u del rànquing, sense aquesta etiqueta de tenir la medalla gairebé assegurada. ¿L’ajudarà a alliberar-se? Realment mai he sentit pressió pel que es digués de mi, soc jo el que es posa la pressió, no hi ha ningú més exigent que jo. Ara la meva perspectiva ha canviat, per la manera d’agafar-me les coses, i espero que això es pugui veure a París. ¿En quin sentit? En l’exigència que jo tenia amb mi mateix, en el fet de no disfrutar de cada resultat. Jo guanyava una competició i era tan exigent que estava mirant en qualsevol detall el més mínim error sense donar-me marge per disfrutar. Aquest any he aconseguit disfrutar més amb els meus resultats. Amb una medalla de plata, quan competia en menys de 90 quilos, estaria molt malament amb mi mateix. Estaria mirant els vídeos i no arribaria a disfrutar. Aquest any he estat present en tres finals, he aconseguit un bronze al Mundial, resultats bastant bons que he après a disfrutar. He trobat l’equilibri, disfrutar dels resultats mentre aprenc dels errors que cometo. ¿Aquest bronze mundial és el que l’ha portat a estar convençut que pot ser campió olímpic? Totalment. Perquè jo em puc sentir entrenat, però és la competició la que determina si de veritat estàs preparat. I això ha passat en el campionat del món, que és la competició més important que tenia abans dels Jocs. El combat que vaig perdre va ser molt ajustat, contra l’azerbaidjanès, que hem estudiat més. M’ha permès accedir als Jocs com a cap de sèrie. Els objectius que ens havíem marcat després de la lesió els hem complert. I ara queda l’últim de tots, que és, ara sí que sí, el top1. ¿Com l’ha marcat tenir un pare que va ser judoka? A mi m’ha marcat per bé, perquè no ha sigut un pare obsessiu. Sí que volia projectar en mi el que ell no va poder aconseguir, per coses de la vida, per la guerra, la feina, per formar una família amb 19 anys... Ell sí que volia que jo fes judo, però realment en el que més em va ajudar és a intentar ser honest amb mi mateix.

El més llegit