La construcció del somni olímpic va tenir un visionari (molt ben informat) que va injectar als barcelonins, des de les pàgines d’aquest diari i des de les ones de la SER, l’entusiasme necessari per convèncer-se que l’aposta de Juan Antonio Samaranch, Narcís Serra i Pasqual Maragall canviaria la història de la ciutat. Botines va ser el primer en moltes coses. També a creure en el projecte i pregonar-ho. El matí d’aquell 17 d’octubre del 1986 en què el president del COI va pronunciar la frase «à la ville de Barcelone», el Boti (com l’anomenaven amb carinyo Antonio Franco i Emilio Pérez de Rozas, un altre parell d’apassionats stakhanovistes que només tenien hores per a la feina) va escriure un article compartint l’emoció de tots els barcelonins a l’haver aconseguit el dret a organitzar els Jocs Olímpics del 1992. Aquell apunt va acabar sent l’últim que va firmar. Li quedaven amb prou feines dues setmanes de vida. Tenia 39 anys i un càncer d’ossos anihilador.