Schengen: el veritable cor d’Europa compleix 40 anys en plena crisi existencial

L’espai Schengen de llibertat de moviment compleix 40 anys amb els controls fronterers temporals i excepcionals que preveu el marc legal de l’espai convertits en quotidians, i amb qüestions relatives a la seguretat, la gestió dels fluxos migratoris, i l’enduriment dels discursos i les polítiques, com principals reptes. Aquells que tinguin menys de 30 anys, no recordaran que hi va haver un temps en què per viatjar per Europa calia ensenyar el passaport. Que hi havia controls i cabines a cada frontera. Calia demanar permisos i fer paperassa. La que escriu no ho recorda. Fa 30 anys que es va crear l’espai Schengen, tal com el coneixem, i es van eliminar les fronteres físiques entre Espanya, Portugal, França, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya i els Països Baixos; i exactament 40 de la firma de l’acord que ho va fer possible. La llibertat de moviment és la pedra angular de la construcció europea. El benefici més tangible potser per als ciutadans de la Unió i també la base del desenvolupament econòmic en el qual s’assenta. El que va començar sent un acord intergovernamental és ara part fonamental del bloc. Perquè amb la creació de l’espai Schengen es van abolir les fronteres físiques en un continent llastat per una guerra impulsada precisament a partir de les divisions, de les diferències. El cor d’Europa El cor d’Europa no és a Brussel·les, sinó a Schengen, una petita localitat luxemburguesa de tot just 5.000 habitants. Va ser allà, el 14 de juny del 1985, on els líders de França, Alemanya, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos van firmar l’acord del mateix nom en el qual es van comprometre a eliminar les fronteres entre els seus països. Ho van fer a bord del Princess Marie-Astrid al punt exacte del riu Mosela en què s’ajunten les fronteres luxemburguesa, francesa i alemanya, símbol de la reconciliació europea. El Princess Marie-Astrid tornarà a la ciutat de Schengen per a les celebracions de l’aniversari, segons la premsa local. Des d’aleshores, 24 països s’han unit al que es va constituir formalment com l’espai Schengen el 1995. El Tractat d’Amsterdam dos anys després el va integrar formalment al cabal comunitari, cosa que ha permès en els últims gairebé 30 anys avançar en la cooperació en matèria de polítiques de seguretat i migratòries. Actualment, són 29 països els que han eliminat els seus controls fronterers interns. Tots són membres de la Unió Europea, excepte Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein. Els últims han sigut, el mes de gener passat, Bulgària i Romania, mentre que països membres com Irlanda i Xipre tenen una cooperació reforçada amb l’espai i apliquen part de les seves normes, però mantenen certs controls al seu territori. No seria possible «sense la solidaritat, la confiança mútua, la transparència i la infatigable voluntat de cooperar entre les parts», deia cap al 2005 el llavors vicepresident de la Comissió Europea, Franco Frattini, quan es complien 20 anys de la firma de l’acord. Cooperació reforçada Hi ha més de 450.000 milions de ciutadans es mouen lliurement a l’espai Schengen, tres milions i mig d’ells travessen alguna frontera diàriament per anar a treballar, estudiar, visitar la seva família, segons xifres de la Comissió Europea. Tot això sense comptar amb els milions de ciutadans no comunitaris que resideixen legalment en alguns dels 29 països de l’espai, o els turistes que visiten cada any el continent. L’espai Schengen és l’àrea de llibertat de moviment entre països més gran del món. Fer-ho possible implica un exercici de cooperació sense precedents. Un exercici en què a més hi participen països que no formen part de la Unió Europea, cosa que ho fa encara més complex. A la pràctica, existeixen normes comunes tant per a la gestió de les fronteres externes com per a l’emissió de visats per a llarga o curta estada. Per garantir la seguretat, s’estableix una cooperació reforçada entre els serveis policials i judicials, amb vista a la persecució del crim transfronterer. Per facilitar tot això, els països membres comparteixen regularment informació. Schengen és a més un element fonamental per al creixement econòmic de la UE. D’una banda, a l’eliminar els controls fronterers, agilitzar la paperassa i eliminar les grans cues de camions que es produïen en el passat per travessar la frontera, facilitant el comerç entre països del bloc. A més, impulsa la mobilitat laboral. Les tres crisis Però Schengen no passa pel seu millor moment. La premissa de la qual partia és que reforçar aquesta cooperació havia de servir per garantir la llibertat de moviment. Però en els últims anys, la crisi de gestió dels fluxos migratoris, l’onada d’atacs terroristes entre el 2014 i el 2017, i la pandèmia de la covid el 2020 han posat en perill la naturalesa de l’espai. El cas de la pandèmia va ser especialment particular. La necessitat de frenar el contagi del virus va forçar els governs a prendre mesures excepcionals. Això també es va traduir en la reintroducció de controls fronterers, tot i que en aquest cas amb l’objectiu de frenar els moviments innecessaris i assegurar més tard que els qui es movien no portaven el virus i estaven vacunats. «Els primers mesos de la pandèmia ens van mostrar el que passa quan Schengen deixa de funcionar: Europa es paralitza», va assegurar la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen el novembre del 2020, durant un discurs pel 35è aniversari de l’espai. «Pot semblar una paradoxa, però aquesta experiència em va fer confiar molt en el futur de Schengen», va afegir. En aquest mateix discurs, però, la mateixa Von der Leyen va al·ludir al que és encara el principal problema de Schengen: la reintroducció de controls ha passat d’excepcional i temporal a ser habitual. Des de començament d’any, 11 països, entre els quals Espanya, han sol·licitat reintroduir controls fronterers. Algunes de les peticions estan vinculades a amenaces específiques a la seguretat, com el terrorisme o els intents d’ingerència de Rússia. Però la majoria dels governs que les demanen al·ludeixen a la migració. Eslovènia parla de «greus amenaces per a l’ordre públic i la seguretat interior plantejades per un alt nivell d’amenaces terroristes i delinqüència organitzada» que atribueix al tràfic de persones i armes des dels Balcans. Itàlia apunta a una «amenaça contínua d’infiltracions terroristes en els fluxos migratoris». I Àustria parla de «la pressió sobre el sistema de recepció d’asil i els serveis bàsics». Els arguments que esgrimeixen Alemanya, França, Països Baixos, Bulgària, Dinamarca o Suècia són semblants. Un futur incert Un dels objectius del Pacte Migratori que la UE va aprovar el maig de l’any passat és restaurar la confiança entre els països. Primer, perquè suposa un enduriment dels controls a l’entrada de persones al territori. Segon, perquè fomenta la cooperació entre països amb l’objectiu de desincentivar els moviments secundaris. Bona part de les persones migrants arriben a països de primera línia però el seu destí és més lluny. No obstant, la implementació del pacte –que entrarà en vigor el 2026– continua sent una incògnita. Un grapat de països demana accelerar la seva posada en marxa, mentre d’altres com Hongria o Polònia amenacen directament de no aplicar-lo. En un context d’ incertesa geopolítica i inestabilitat a les regions veïnes de la Unió que amenacen de fer encara més complex l’exercici. En una declaració conjunta firmada pels Vint-i-set dijous passat, en vista del 40è aniversari de Schengen, els ministres de Justícia i Interior es van marcar set prioritats. Entre aquestes, hi ha intensificar la cooperació policial i interinstitucional o invertir en el funcionament de l’espai, per exemple amb l’ús de noves tecnologies. Però sobretot, el focus està posat a endurir els controls externs i intensificar les deportacions. Tot això, mantenint «un alt nivell de confiança mútua entre els estats membres», diuen els Vint-i-set. En aquesta declaració conjunta, els mateixos ministres que introdueixen de manera regular controls fronterers reiteren una vegada més que aquests han de ser «l’últim recurs», l’excepció.

Schengen: el veritable cor d’Europa compleix 40 anys en plena crisi existencial

En els últims anys, la reintroducció de controls fronterers que havia de ser excepcional per preservar la llibertat de moviment s’ha convertit en una pràctica habitual

El més llegit