¿Són segurs els "països segurs"?

Els Vint-i-set avancen cap al desenvolupament del Pacte Migratori i l’adopció d’una llista de països "segurs" que accelerarà els procediments de retorn dels nacionals d’aquests estats un cop se’ls denegui la seva petició d’asil, una cosa que actualment poden frenar els tribunals. En paral·lel, la Comissió ha proposat flexibilitzar les normes sobre aquests tercers països considerats segurs, ampliant els supòsits en què es podrà expulsar els migrants i eliminant la necessitat que existeixi un vincle entre les persones que demanen asil i el país a què són traslladades. A això se suma la proposta de Brussel·les de legalitzar l’ús de centres fora de la UE per deportar migrants, cosa que recorda les experiències del Regne Unit a Ruanda o d’Itàlia a Albània. KOSOVO. La proposta de la Comissió d’incloure Kosovo en una llista de "països segurs" ha encès totes les alarmes entre nombroses organitzacions no governamentals que defensen els drets humans i els drets dels migrants a Europa. De fet, en el cas específic de Pristina, la idea encara presenta múltiples aspectes no gens clars, a causa de l’excepcionalitat kosovar en si, així com també incògnites sobre la legitimitat jurídica en el marc legislatiu europeu i dels països membres. Més de 6.600 persones procedents de Kosovo van presentar una sol·licitud d’asil en algun país de la Unió Europea (UE) el 2024, al·legant motius polítics, religiosos o d’altres. Això, d’entrada, genera dubtes sobre com pot encaixar la proposta de la CE en un país en què persisteix un conflicte interètnic –herència d’una sagnant guerra als anys 90– entre la majoria albanokosovar i la principal minoria del país, els serbokosovars (actualment un estimat 4% de la població). A aquesta minoria pertanyen, de fet, unes 250.000 persones que, segons l’ACNUR, són desplaçats interns o cap a països propers des de 1999, any que l’OTAN va bombardejar Belgrad. Irene Savio. COLÒMBIA. L’exili polític i econòmic, els drets a l’asil i el refugi formen part de la història institucional de Colòmbia. La presència al seu territori de 2.815.611 immigrants veneçolans dona compte d’una tradició que amb el Govern d’esquerres de Gustavo Petro adquireix una altra amplitud. Fins que va esclatar la crisi veneçolana, Colòmbia no formava part del conjunt dels països llatinoamericans que van absorbir fortes migracions europees. Mèxic, l’Argentina, i també Xile, van obrir els seus braços a l’exili republicà. La idea de Colòmbia com a "país segur" no deixa de tenir les seves arestes controvertides per als organismes de drets humans. En aquest sentit, el 2024 van ser assassinats 157 líders socials. Entre gener i abril la xifra és de 69 i inclou també signants de l’acord de pau del 2016. Abel Gilbert. MARROC. Tot i que el Marroc ha sigut considerat durant molt temps com un país de trànsit per als migrants i refugiats, l’última parada abans de jugar-se la vida per arribar a Europa, els últims anys s’ha convertit en un embut que frena l’avenç d’aquestes persones. Algunes ho intenten per altres vies o països veïns, però d’altres es queden encallades al país magribí a l’espera d’una solució. Segons les últimes xifres públiques d’ACNUR (Agència de l’ONU per als Refugiats), al Marroc hi ha registrats prop de 20.000 demandants d’asil, segons les últimes xifres disponibles, del 2023. Una part són originàries de països del golf de Guinea, però durant aquest últim lustre també ha augmentat l’arribada de persones que escapen de la guerra al Sudan i països veïns. Marc Ferrà ÍNDIA. El país ha sigut un tradicional refugi per als perseguits per raça o religió i fugits de guerres. Bengalís des de Bangladesh, tamils des de Sri Lanka, tibetans des de la Xina, afganesos, africans, jueus a l’Holocaust… Un vast país amb diverses religions i ètnies i una Constitució exemplarment laica va ser la salvació de molts. Sobre la seva reputació actual hi ha més dubtes. Hi contribueixen la pujada al poder el 2014 del partit Bharatiya Janada, de l’ultranacionalista hindú Narendra Modi, i una falta de regulacions que permet decisions discrecionals, en alguns casos, i arbitràries, en molts d’altres. Adrián Foncillas. EGIPTE. Egipte s’ha convertit en la principal escapatòria per als sudanesos que fugen de la guerra, malgrat que diverses organitzacions alerten de la "precària" protecció d’aquestes persones, que viuen amb el risc de ser deportades. Des que va esclatar el conflicte, l’abril del 2023, un milió i mig persones han travessat la frontera egípcia, dues terceres parts són dones i menors, segons les Nacions Unides. Al cap de pocs mesos de l’inici de la guerra, el Govern egipci va imposar visat obligatori per a tots els sudanesos; anteriorment les dones, nens i homes majors de 49 anys, podien creuar sense. Això ha provocat que la població de Wadi Halfa, ciutat sudanesa pròxima a la frontera on hi ha un consolat egipci, s’hagi convertit en una enorme sala d’espera. També ha empès molts d’altres a arriscar per travessar la frontera de manera clandestina, a través del desert, davant la impossibilitat de fer-ho de manera regular i segura, cosa que ha augmentat la seva vulnerabilitat. L’estiu passat, les altes temperatures van provocar la mort d’almenys 80 persones que havien travessat des del Sudan, segons van informar dos hospitals a l’ACNUR. Onze més van morir cremades després d’un accident de la furgoneta amb què pretenien passar irregularment. Marc Ferrà.

¿Són segurs els "països segurs"?

El poc o nul respecte als drets i les males condicions per protegir refugiats i migrants en alguns països als quals la UE analitza deportar estrangers provoquen recels en entitats i oenagés.

L’ús de centres fora de la Unió Europea recorda l’experiència d’Itàlia a Albània

El Marroc s’ha convertit en un embut que frena l’avenç de refugiats i emigrants

El més llegit