Si haguéssim de buscar comparatiu per saber on va Donald Trump seria difícil trobar-lo entre els seus iguals en països democràtics. La deriva autoritària i la seva aposta ultranacionalista l’acosten horrors a Narendra Modi a l’Índia, una democràcia segrestada pel poder. Però fins i tot aquesta comparació pot quedar curta. La idea que les urnes et concedeixen un poder absolut, segons el qual puguis saltar-te la llei, com passa amb la deportació d’immigrants a tercers països, assetjar els jutges que reverteixen les decisions governamentals o amenaçar despatxos d’advocats i multinacionals si no accepten la ideologia del nou Govern, suposen obertament un frau democràtic.

En un país al qual tots miràvem com a exemple de llibertats, el més delirant és l’assetjament de les universitats i en especial la de Harvard. El despotisme que Trump ha desplegat per deixar-la sense finançament, sense professors ni estudiants estrangers, reflecteix precisament l’ocàs d’aquesta llibertat que defensava la Casa Blanca. La idea que les càtedres han d’acatar els dictats del Govern és més pròpia de països com Veneçuela o la Xina que d’un que defensi les llibertats. Si a més es fa perquè hi ha protestes contra les massacres a Gaza, en un campus universitari on el president és jueu, la deriva americana parla molt malament també de la fragilitat d’Israel, si ha de defensar l’Estat negant la llibertat d’expressió i la crítica.

¿Potser no es pot dir que els crims de guerra a Gaza fan difícil diferenciar el Govern d’Israel del terrorisme de Hamàs? Trump va arribar al poder presumint que el pròxim Nobel de la pau seria seu quan posés ordre a les guerres d’Ucraïna i Gaza. Còmplice dels dos invasors (Putin i Netanyahu), la idea sembla llunyana. Potser aquest premi Nobel hauria d’anar per a la Universitat de Harvard i el seu president Alan Garber, per intentar mantenir una illa de llum enmig de l’eclipsi democràtic en què el president americà està ficant el seu país i el món.