Personalisme i heterodòxia econòmica marquen els 100 primers dies de Trump

El 1933 Franklin Delano Roosevelt va ser pioner a utilitzar el concepte dels 100 primers dies com a barem d’efectivitat del president dels Estats Units. El demòcrata arribava al poder com un líder d’acció, amb una ambiciosa agenda i una allau legislativa amb què va reparar institucions i va edificar el New Deal, amb programes que van expandir la idea del Govern i les bases de l’estat del benestar. Ha calgut gairebé un segle per viure una altra arrencada de mandat que hagi equiparat aquell nivell de revolució i de potencial transformació. Però els canvis ja executats i potencials i els 100 primers dies de la segona presidència de Donald Trump no podien estar més als antípodes dels de Roosevelt. La del republicà és una revolució personalista, no institucional, que es produeix amb una hiperactivitat aclaparadora, amb una expansió inèdita de la interpretació del poder executiu i un motor també immesurable de venjança personal. A diferència de Roosevelt, Trump actua sense el Congrés i, de fet, està usurpant sense resistència dels republicans poders que corresponen al legislatiu. Fins ara ha demolit i restat més que creat i sumat, ja sigui programes, agències o llocs de treball públics, amb ajuda d’Elon Musk, o drets i normes en un assalt al sistema constitucional també sense precedents. I, a cop d’ordre executiva (en van 139, davant de només cinc peces de legislació firmades), sacseja els fonaments del sistema nord-americà i també del global. En les últimes setmanes, han començat a aflorar caos i incompetència que posen en dubte que els seus canvis es puguin assentar. Diverses enquestes dels últims dies confirmen que, amb els seus excessos i extralimitacions, està fent que es debiliti el seu suport entre els ciutadans i veu erosionar-se l’aprovació fins i tot en el que havien sigut dos dels seus pilars, immigració i economia, i fins i tot entre republicans. Però Trump ha portat a terme cops d’efecte duradors i transcendentals. Això inclou, per exemple, devastar els famosos checks and balances, el sistema de controls i equilibris del que el 2017 es queixava com a "molt dur, arcaic i realment dolent per al país". Inclou un brutal assalt a l’Estat de dret i cops a la imatge dels EUA com a país creïble, estable i segur, sigui per als drets, per a l’economia o per a les aliances. Immigració i expulsions La seva gestió de la frontera, on ha reduït els encreuaments il·legals a mínims històrics, encara el manté a la superfície en els sondejos. Però ha desaprofitat el suport que tenia la seva promesa de fer una operació de deportació massiva, una meta que està lluny de complir, tot i que s’esforça a transmetre la seva propaganda. El cas de Kilmar Abrego García ha alimentat el rebuig d’una aclaparadora majoria de ciutadans a l’enviament de migrants al Salvador amb expulsions il·legals. A més, aquest cas està en el centre d’un desafiament de l’Administració de Trump a una ordre del Tribunal Suprem, un repte en la branca judicial que ell s’entossudeix a negar però que és real i que, al costat d’altres polsos a tribunals, on en 100 dies les seves accions han acumulat 209 demandes, té disparades totes les alertes sobre una crisi constitucional i genera rebuig majoritari entre els nord-americans. Per a Trump no hi ha límits aparents en aquesta expansió d’autoritat de legalitat més que dubtosa. Quan va rebre fa un parell de setmanes Nayib Bukele a la Casa Blanca, les càmeres el van capturar dient al president salvadorenc que necessitarà crear més presons com el polèmic Centre d’Internament de Terrorisme, on acaben els migrants expulsats dels EUA, perquè la seva intenció també és enviar a l’exterior criminals "locals", ciutadans nord-americans. I, tot i que després el president ha estat mirant de rebaixar la gravetat de les seves afirmacions assegurant que de moment estan estudiant si la llei l’hi permet, la jurisprudència fins ara no ha sigut fre per a ell. Se l’ha saltat, per exemple, en les detencions de persones que simplement han exercitat llibertat d’expressió per protestar, de moment contra Israel, tot i que les advertències estan llançades contra idees "antiamericanes" que posin en perill la seguretat nacional o la política exterior o que no concordin amb "l’agenda del president", la mateixa idea amb què es purga funcionaris. I ha deixat arrestos com els dels universitaris Mahmoud Khalil o Rumeysa Ozturk amb esgarrifoses detencions per agents no identificats capturades en vídeo. Gairebé un terç dels nord-americans, i fins al 40% de republicans segons una enquesta de The New York Times i Siena College, creuen que Trump no hauria de poder deportar persones que estan legalment als EUA. L’enfrontament sobre la llibertat d’expressió, combinat amb la croada en guerres culturals i contra programes de diversitat racial i igualtat de gènere, batega també en l’enfrontament de Trump amb universitats i empreses. I malgrat que molts campus i corporacions s’han doblegat a la pressió, la veda de la resistència s’ha obert quan Harvard ha decidit plantar cara. Inversors i borses El màxim exponent de la capacitat de Trump per a autoinfligir-se cops en aquesta arrencada de mandat, en qualsevol cas, s’ha trobat en l’economia. La guerra comercial que ha obert és una aposta d’alt risc que sacseja el sistema global i replanteja aliances històriques. És també un envit llançat a la Xina sense haver pensat que l’altre gegant té cartes per jugar una partida en què els EUA tenen molt a perdre. I de moment perd. La majoria dels ciutadans rebutgen la seva estratègia i veuen amb pànic el potencial impacte que tingui en l’economia real, en la seva butxaca, en la inflació. Hi ha experts que parlen o avisen de debacle. D’unes previsions positives per al 2025 s’ha passat a estudiar la possibilitat d’una recessió. I les realitats de les borses o del mercat del deute, de moment la seva oposició més efectiva, ja han forçat Trump a canviar el pas en aquest camí que recorre de manera erràtica i fent batzegades.

Personalisme i heterodòxia econòmica marquen els 100 primers dies de Trump

El president republicà emprèn una transformació autoritària i transcendental dels Estats Units que desafia el sistema democràtic i posa en qüestió el seu paper al món

El més llegit