La guerra comercial de Trump pretén refer l’ordre econòmic i geopolític

Les últimes setmanes no han sigut aptes per a ningú que operi o inverteixi prenent com a guia les normes que han regit durant dècades en les relacions econòmiques i polítiques mundials. El president dels EUA, Donald Trump, ha posat en marxa una guerra comercial sense precedents en pràcticament un segle. I tot i que ho ha fet de forma erràtica i caòtica, enmig de la confusió s’identifiquen senyals d’un mètode, d’una estratègia. Trump ha plantejat de moment un enfrontament monumental amb la Xina amb aranzels que en alguns casos, segons aclaria dimecres passat la Casa Blanca, arriben al 245%. Té a la resta del món castigat amb gravàmens del 10%, a més dels del 25% que apliquen a importacions als EUA d’acer, alumini i vehicles. I ha donat a més de 70 nacions un termini fins al 9 de juliol per negociar una sortida que eviti els mal anomenats aranzels "recíprocs", més onerosos. Amb tots aquests gravàmens Trump busca arribar a l’objectiu de reduir el dèficit comercial dels EUA i rellançar la producció de la manufactura al país. I al plantejar-se com arribar a aquests objectius entra en joc també el paper del dòlar com a divisa de reserva del món. El gran aliment ideològic El president, guiat per les seves creences i per les idees d’alguns dels seus principals assessors, planteja que els seus aliats o socis comercials han de portar part del pes del paraigua de defensa i seguretat global que desplega Washington, així com ajudar-lo amb el seu deute nacional. I aquests assessors han preparat un full de ruta en el qual es pretén desfer l’ordre econòmic i geopolític mundial i refer-lo al servei dels EUA. La idea d’una reordenació l’ha estudiat, per exemple, el secretari del Tresor, Scott Bessent. I el gran aliment ideològic per a les accions de Trump s’ha identificat en un document publicat al novembre per Stephen Miran, president del Consell d’Assessors Econòmics de Trump, quan treballava per al fons d’inversions Hudson Bay Capital. La idea bàsica que planteja Miran és buscar un dòlar més feble i barat que revisqui la manufactura als EUA i mantingui a ratlla la competència dels EUA alhora que es manté la moneda com la divisa de reserva. És la resta del món qui paga. I és un pla que inclou el que l’economista ha batejat com Acord de Mar-a-Lago, una "llicència poètica" en homenatge a acords com el de Bretton Woods, que després de la Segona Guerra Mundial va establir les bases de l’ordre econòmic mundial, o l’Acord del Plaza, amb què el 1985 el Japó, França, el Regne Unit i Alemanya van pactar amb els EUA una devaluació del dòlar. El document de novembre es titula "Guia de l’usuari per reestructurar el sistema global de comerç" i en aquest escrit Miran va plantejar els aranzels com un element de pressió que pot forçar a negociar socis comercials, que serien més receptius a algun tipus d’acord sobre la devaluació del dòlar, una circumstància que faria que les exportacions dels EUA fossin més competitives, i el refinançament del deute, amb els tenidors del deute acceptant, per exemple, canviar els seus bons actuals per 100 anys més, amb un interès molt més baix o nul, que abaratiria el cost dels EUA per finançar-se. Els aranzels, en paraules de Miran, són el "pal" que s’ha de portar a la taula de negociació, mentre que mantenir-se sota el paraigua de la seguretat que els EUA ofereixen en defensa és la "pastanaga". I a principis d’aquest mes, en un discurs al Hudson Institute, posava sobre la taula algunes "idees" sobre com altres països poden col·laborar amb Trump. Entre aquestes esmentava "acceptar els aranzels a les exportacions als EUA sense represàlies", "acabar amb pràctiques comercials injustes i nocives obrint els seus mercats i comprant més als EUA", "elevar la seva despesa de defensa i adquisicions dels EUA, comprant més béns produïts als EUA" i "invertir i instal·lar fàbriques als EUA". La cinquena era "simplement, escriure xecs al Tresor que ajudin a finançar béns públics globals". Descarrilament Durant mesos observadors i analistes han estat escrivint i escodrinyant la proposta. Firmes de Wall Street fins i tot van parlar públicament a clients de l’impacte que podria tenir en les seves inversions aquest pla. I li van donar credibilitat veus com la de l’exministre d’economia grec Yanis Varoufakis, que va definir el pla de "sòlid tot i que arriscat". El mateix Miran, no obstant això, havia escrit que perquè les seves idees arribessin a bon port farien falta "planificació acurada, execució precisa i atenció als passos per minimitzar conseqüències adverses". I no sembla que Trump arribés a llegir o discutir aquesta part del document. La impulsiva i desordenada manera en què el republicà ha emprès el desplegament i l’escalada de la seva guerra comercial, així com les reaccions del mercat del deute públic, han fet que a veus que mai van creure que hi hagués un pla se n’hi sumin d’altres que, fins i tot donant-li credibilitat, veuen ja inviable la idea que es repeteixi un acord com el del Plaza. A tot estirar, creuen, Trump podrà aconseguir acords individuals. Amb les seves batzegades, a més, el president ha donat cops a la credibilitat i la confiança en els EUA, cosa que ha fet que, davant la conversa sobre l’Acord de Mar-a-Lago, ara domini als mercats una altra narrativa: que es pot acabar produint un potencial èxode de capital estranger, amb vendes de bons del Tresor, canvis de reserves i amb el dòlar devaluat, sí, però com han escrit al Financial Times els economistes Steven Kamin i Mark Sobel, "no de la manera en què li agradaria a Trump".

La guerra comercial de Trump pretén refer l’ordre econòmic i geopolític

Més enllà de la reducció del dèficit i de rellançar la producció de la manufactura als EUA, el president busca una estratègia on els aranzels són la base de l’ Acord de Mar-a-Lago

«Amb el dòlar devaluat, es pot acabar produint un potencial èxode de capital estranger»

El més llegit