El blindatge del flanc est de l’OTAN desbarata la lluita contra les mines

La decisió de Finlàndia, Polònia i els països bàltics d’abandonar la Convenció sobre la Prohibició de les Mines Antipersones ha deixat malferit el Tractat d’Ottawa, en retrocés en vista de l’imperatiu de reforçar les fronteres del flanc est de l’OTAN. "Tot país té dret a defensar-se. Però és irresponsable fer-ho sabent que s’utilitzen armes d’efectes catastròfics, presents i futurs, per a la població civil", va denunciar la directora de la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines Antipersones (ICBL), Tamara Gabelnik, davant una setmana de reunions i debats a Ginebra, coordinats pel Servei d’Acció contra Mines de l’ONU (UNMAS). La ICBL, Nobel de la pau el 1997 a través de la seva impulsora, Jody Williams, és la més coneguda entre les organitzacions compromeses amb l’erradicació d’aquestes armes. Formen part de la coalició sigles com la GICHD o el Centre Internacional per al Desminament. Totes elles assisteixen amb estupor a les decisions de països europeus representants del primer món, mentre creix a més l’ús d’aquestes armes en conflictes com el d’Ucraïna. Milers de víctimes Són més de tres dècades les que fa que aquestes organitzacions mobilitzen recursos per eliminar mines de països com l’Afganistan, Síria i el Iemen. L’informe del 2023 de l’Observatori de Mines Antipersones documentava més de 5.000 morts en un any, un 85% de les quals van ser de civils, a conseqüència de mines o de les restes enterrades d’aquestes mines. Els seus efectes perduren més enllà del conflicte armat, recorda la ICBL. Un 80% del territori potencialment agrícola afganès no és cultivable i el 60% d’Angola es considera, si més no, perillós. Finlàndia, amb 1.340 quilòmetres de frontera amb Rússia, la més extensa de la UE, va anunciar fa unes setmanes que abandonava la Convenció. Es va afegir, d’aquesta manera, a les decisions adoptades per Polònia, Estònia, Letònia i Lituània, tots ells membres de la Unió Europea (UE) i part del flanc est de l’OTAN pel fet de compartir frontera amb Rússia o la seva aliada Bielorússia. Noruega, que no forma part del bloc comunitari però sí de l’Aliança Atlàntica, manté per ara el compromís amb la Convenció. Les necessitats defensives d’aquests països són tant creixents com legítimes, reconeix la ICBL. S’emmarquen en el rearmament iniciat amb la invasió d’Ucraïna i accelerat per la constatació que Europa ja no pot confiar la seva defensa als EUA. Polònia apujarà la despesa en defensa al 5% del seu PIB –actualment en el 4,1%–. Els tres països bàltics, ara mateix al voltant del 3%, també incrementaran la despesa militar. Són els més afins a la doctrina de Donald Trump, que reclama dels socis europeus el 5%. Finlàndia, que va ingressar per la via ràpida a l’OTAN apressada per la invasió d’Ucraïna, es compromet a arribar fins al 3% durant els pròxims quatre anys. El minament com a opció Tots ells són països potencialment anhelats pel president rus Vladímir Putin per raons geogràfiques i històriques, ja sigui perquè van pertànyer a la Unió Soviètica fins que es va dissoldre –els bàltics-, perquè van ser satèl·lits de Moscou –Polònia– o perquè van repel·lir en el passat les seves invasions –Finlàndia–. Van començar a reforçar les seves fronteres abans de la invasió d’Ucraïna, arran de l’anomenada guerra híbrida, consistent a empènyer cap al seu territori immigració irregular. D’aquesta manera va començar el blindatge fronterer no només amb tanques convencionals sinó amb alta tecnologia militar. Les mines antipersones són una peça més en l’engranatge d’uns països que no entreveuen una distensió amb Moscou. Abandonar la Convenció és part de la seva "coherència defensiva", segons assenyala el primer ministre finlandès, Petteri Orpo. El seu Govern no es proposa sembrar sistemàticament de mines la frontera. Però, això sí, es reserva l’opció de fer-ho. Les explicacions finlandeses, poloneses o bàltiques no tranquil·litzen els defensors de la Convenció d’Ottawa. Entre les seves tasques prioritàries hi figura el desminament d’àmplies zones ucraïneses. De l’erradicació completa d’aquestes mines en dependrà la reconstrucció del país. Segons la seva opinió, és un contrasentit que, mentre es mobilitzen recursos aliats per desminar Ucraïna, certs països de l’OTAN es reservin l’opció d’utilitzar-les. De Lady Di al declivi El Tractat d’Ottawa va entrar en vigor el 1999. Dos anys abans, Lady Di va contribuir a visualitzar-lo des d’Angola, enfundada en una armilla antibales i amb una màscara protectora a la cara, en un d’aquells desplegaments mediàtics que envoltaven tots els moviments de la princesa. Des d’aleshores s’han destruït 40 milions de mines, segons indica l’observatori. S’ha reduït el nombre de països que en fabriquen dels 55 de llavors als 15 d’ara. El nombre de països subscriptors del tractat era de 164. Entre els no signants hi ha potències habitualment contràries a cenyir-se a compromisos internacionals, com ara els Estats Units, la Xina, Rússia i Israel. Finlàndia hi va ingressar el 2012, molt més tard que la resta de socis de la UE. Formarà part del primer grup europeu a abandonar-lo.

El blindatge del flanc est de l’OTAN desbarata la lluita contra les mines

Finlàndia, Polònia i els països bàltics han decidit abandonar la Convenció de la Prohibició de les Mines Antipersones davant l’imperatiu de reforçar les seves fronteres per l’amenaça de Rússia

El més llegit