Colonització cultural

Trump ha difós la notícia que Catalunya, Espanya i Europa posen barreres a la indústria audiovisual dels EUA. Amb això mira de justificar els seus aranzels, des de l’oli fins a l’acer, passant pel pernil i els automòbils. Però, ¿té sentit l’argumentació de Trump? ¿És veritat que hi ha barreres a l’audiovisual i que això justifica qualsevol mesura aranzelària? Res més absurd. Si hi ha barreres, no serveixen per a res. Les nostres xifres d’exportació als EUA i la nostra quota de mercat allà són tan exigües que Trump sembla que persegueix fantasmes o que busca una altra cosa. Perquè l’hegemonia de la indústria audiovisual nord-americana a Catalunya, Espanya i Europa és aclaparadora. La seva posició dominant és tan rotunda que parlar d’aranzels resulta no només infundat, sinó grotesc. Igual que apel·lar-hi per imposar-les en altres sectors. Un fet ho demostra: els EUA han copat gairebé tot el mercat audiovisual. El seu domini en el cine és escandalós. Les seves produccions superen les tres quartes parts del mercat espanyol, mentre que a Europa –i a Espanya– amb prou feines li queda un 25%. A més, les grans companyies nord-americanes de producció i distribució exerceixen una influència inqüestionable al nostre país. Netflix, Disney, Warner, Amazon, Apple... Totes elles són multinacionals poderosíssimes, la presència de les quals en el mercat espanyol va molt més enllà del volum de negoci. Condicionen formats, gèneres, trames i el mercat internacional de les nostres produccions. Fins al punt que, ben aviat, gairebé cap productora ni canal de televisió espanyol o català podrà amortitzar les seves inversions sense la participació d’alguna d’aquestes companyies. També els EUA són la referència dominant en la cultura audiovisual global. Els Oscars no únicament influeixen en el consum cinematogràfic a Espanya i a Catalunya, sinó que marquen tendències i decideixen quina indústria estrangera es mereix tenir èxit o fracassar. Els Grammy fan el mateix amb la música i les sèries. En l’esport, són empreses nord-americanes les que manegen els drets sobre les grans retransmissions: els Jocs Olímpics, l’NBA, l’atletisme... Llavors, ¿què és el que pretén Trump si la seva situació és ja immillorable? Crec, sincerament, que es tracta d’un argument fake que encobreix els seus veritables propòsits. ¿Quins? Aprenguem de la història. El 1946, després de la II Guerra Mundial, França estava devastada i necessitava ajuda financera urgent. Léon Blum –que va tornar a la presidència després de liderar el Front Popular abans de la guerra– va viatjar a Washington i va negociar amb James F. Byrnes, secretari d’Estat nord-americà, el conegut acord Blum-Byrnes. A canvi d’un préstec de més de 650 milions de dòlars, França va obrir els seus mercats als productes nord-americans, especialment en el cine. Així, els EUA van consolidar una constant: la colonització cultural d’Europa a través del seu cine i els seus mitjans, imposant l’American way of life. Doncs bé, amb les seves amenaces, Trump busca ara anar un pas més enllà en aquest procés de colonització cultural a través dels mitjans, reforçant la seva hegemonia sobre les nostres vides. En realitat, la qüestió de justificar el seu afany aranzelari amb això és només un conat, una maniobra de distracció. Però, ¿i si la jugada li surt malament? ¿I si el seu agressiu imperialisme cultural topa amb una ciutadania mobilitzada en contra? Doncs podria passar el que ja va passar en temps de Blum: que la ciutadania es va rebel·lar en un crit unànime: amb la cultura no es comercia. Seria un signe de rebel·lió dir prou. Seria prendre consciència que mantenir l’autonomia cultural depèn no només la nostra indústria audiovisual, sinó de la nostra democràcia. Per descomptat, a Trump això li importa poc.

Colonització cultural

Amb les seves amenaces, Trump busca fer un pas més enllà en aquest procés de domini cultural a través dels mitjans

El més llegit