L’Índia, un mercat massiu però insuficient

Va ser una missió diplomàtica catastròfica. L’enviat britànic, George Macartney, es va presentar a Pequín amb els últims invents tecnològics de l’època per proposar una relació comercial a aquest país tan vast amb delicades sedes i porcellanes. L’emperador Qianlong li va respondre que ja disposaven de tots els béns necessaris i en "prolífica abundància", de manera que no li veia la gràcia a canviar-los pels que li oferien els "bàrbars". Gairebé dos segles i mig després, Europa torna a mirar cap a l’Imperi Mitjà. És la Xina, qualificada com a "rival sistèmic" per Brussel·les, ara el seu flotador en la tempesta aranzelària. Al capdavall, quadruplica la població nord-americana i fins i tot una ridícula porció del seu mercat arreglaria el balanç anual. La Xina, però, ja no és el país decadent que l’emperador va dissimular amb la seva arrogància. Ha exercit durant dècades de fàbrica global i després del gir tecnològic que ha fet els últims anys discuteix el lideratge a Occident en àrees com la robòtica, la intel·ligència artificial, les xarxes 5G i les energies renovables. En alguns camps, com els vehicles elèctrics, l’avantatge xinès és tan insalvable que Brussel·les només s’ha pogut defensar amb aranzels. Europa tampoc té els recursos naturals, minerals o petroli que necessita la seva caldera econòmica. La pregunta és vigent: ¿què podrà vendre a la Xina, Europa? Seran, bàsicament, els productes que ja li ven ara. Els principals enviaments són maquinària i vehicles (51%), béns manufacturats (20%) i productes químics (17%). La UE va vendre a la Xina béns per 213.000 milions d’euros i els va comprar per 517.000 milions l’any passat. Només Irlanda i Luxemburg disfruten de superàvit comercial amb la Xina. El tren de mercaderies Yiwu-Madrid, més de 13.000 quilòmetres al llarg de vuit països, remarca aquesta tendència: fins a 170 combois van sortir de la ciutat xinesa cap a l’espanyola i tot just 97 en el sentit contrari. "Si els xinesos et compren menys que els nord-americans és senzillament perquè no els interessa tant el que ofereixes", explica Alberto Lebrón, doctor en Economia per la Universitat de Pequín. "Europa sempre ha mirat cap als Estats Units. Pensar que quan se’t tanca aquest mercat podràs endossar tots aquests productes als xinesos és una quimera", afegeix. Els obstacles La Xina no dispararà el volum total d’importacions perquè ni augmentarà la seva població ni l’actual gastarà amb facilitat en aquest quadre d’incerteses. La pregunta, per tant, no és què vol comprar la Xina a Europa, sinó si Europa mateix podrà omplir el buit que deixaran els Estats Units quan els estratosfèrics aranzels encreuats esfondrin el seu comerç bilateral. L’èxit exigeix un patró exportador semblant, i un cop d’ull als enviaments nord-americans agropecuaris a la Xina ajuda a afinar el pronòstic. Gairebé la meitat del total, aproximadament uns 25.000 milions de dòlars, l’acaparen la soja, el blat de moro i la melca. Els segueixen els productes carnis, amb el 10%, i els lactis. Europa no té els primers. Sí que li sobra volum dels carnis, però la indústria afronta dificultats serioses a la Xina. Protocols tempestuosos, malalties animals… La Xina continuarà sent un soci comercial rellevant d’Europa, però no li arreglarà l’enrenou de Trump. No té capacitat per absorbir la pèrdua del consumidor nord-americà, que és culturalment més afí a l’europeu, i a més durant els últims anys Pequín ha apostat per l’autosuficiència. És un plany ben antic de la diplomàcia espanyola que els seus empresaris només vinguin a la Xina en la desesperació. Amb un mercat potencial de 1.440 milions de persones –és, des del 2023, el país més poblat del món– i una clara aposta pel pragmatisme geopolític, l’Índia s’ha convertit actualment en un dels principals mercats cap als quals ha dirigit la mirada la Unió Europea (UE). Es tracta d’una opció increïblement atractiva i d’una via d’escapament enfront del proteccionisme rampant de Washington, a més d’un contrapès a la creixent influència de la Xina. L’objectiu de Brussel·les és tancar abans no s’acabi aquest 2025 un tractat de lliure comerç amb Nova Delhi, un acord que fa que es cou a foc lent des de l’any 2007, tot i que va experimentar una aturada entre el 2013 i el 2022. Es tracta d’una meta ben ambiciosa, ja que encara queda molt per negociar en sectors molt rellevants per als Vint-i-set com ara la indústria automobilística, l’agricultura, les begudes espirituoses i la tecnologia, i tant pel que fa als aranzels com a les barreres al comerç no aranzelàries, com és el cas de la contractació pública. La UE és el primer soci comercial de l’Índia, amb exportacions per valor de 124.000 milions d’euros (12,2% del comerç total) el 2023, segons les últimes dades de què disposa la Comissió Europea. També s’ha de destacar la participació del club comunitari en el volum d’inversió estrangera, que va arribar als 108.300 milions d’euros el 2022, 26.000 milions més que el 2019, cosa que el converteix en un dels principals inversors del país asiàtic. I també és ben rellevant la presència sobre el terreny de 6.000 empreses europees. En l’última dècada, el comerç de mercaderies entre els dos socis ha experimentat un augment de gairebé un 90%, però es tracta d’una relació molt desigual perquè l’Índia és el novè soci per als Vint-i-set, amb un 2,2% del total d’exportacions, molt endarrerida respecte als Estats Units (16,7%) o la Xina (14,6%). Aquests desequilibris són els que, en part, estan encarrilant que es forgi un acord. D’una banda, Brussel·les reclama més bones condicions per a determinats productes (en l’agricultura, els aranzels indis oscil·len entre el 30% i el 60%), poder tenir un paper més important en els contractes d’obra pública i infraestructures i reforçar la protecció de la propietat intel·lectual en el sector farmacèutic, amb una extensió de cinc anys de les patents. I Nova Delhi vol més accés a la UE amb productes especialitzats que generen recels entre els Vint-i-set perquè no s’adapten als estàndards europeus i que en determinats sectors van en contra de les normes per combatre el canvi climàtic i la sostenibilitat. A més, cal tenir en compte, com diu Inés Arco, investigadora del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB), que l’Índia "és un país en desenvolupament", amb uns 300 milions de ciutadans que viuen sota el llindar de la pobresa. No una alternativa "per si sola" Però més enllà que es pugui arribar a tancar un tractat, els experts coincideixen que per si sol el mercat indi no pot reemplaçar el dels Estats Units. "Pot pal·liar els problemes aranzelaris que l’Administració de Trump està posant en marxa, però requeriria esforços coordinats amb molts més socis per poder presentar una alternativa viable a la reducció dels fluxos comercials amb els EUA", destaca Rubén Campos, especialista en les relacions internacionals d’Àsia del Sud i director de programes en el Club de Madrid. Per la seva banda, Arco posa l’èmfasi en la demanda, ja que la de l’Índia encara queda molt lluny de la que genera la potència nord-americana.

L’Índia, un mercat massiu però insuficient

El país representa un volum de consumidors potencials que supera els 1.400 milions de persones, però per si sol no pot substituir del tot els fluxos comercials amb els Estats Units.

El més llegit