Una andanada insòlita des de 1930

L’obsessió de Donald Trump pels aranzels no és nova. Als anys 80, quan cultivava la seva faceta de magnat immobiliari amb el seu perfil de donjoan a les revistes del cor, va trobar la manera d’inserir-se en la conversa política del país amb les seves crítiques a la puixança econòmica del Japó, l’Alemanya Occidental i Corea del Sud. "Tinc molta fe en els aranzels –va dir en una entrevista el 1988–. Amèrica està sent estafada. Som una nació deutora, necessitem impostos i aranzels per protegir aquest país". Un any abans va arribar a pagar un anunci als principals diaris del país suggerint l’ús d’aranzels contra els principals aliats dels EUA per recuperar els diners invertits en la seva defensa. "És hora d’acabar amb els nostres vastos dèficits fent que el Japó i d’altres ens paguin", deia. Res ha canviat, per tant, en aquestes últimes quatre dècades. Ni el seu amor pels aranzels ("la meva paraula favorita del diccionari"), ni la seva fixació pels dèficits o el sentiment de greuge cap als països sota el paraigua de seguretat dels EUA. Però a diferència de l’ocorregut en el seu primer mandat, quan va recórrer al proteccionisme de forma selectiva per protegir un grapat d’indústries, Trump finalment ha aconseguit universalitzar els aranzels i fer retrocedir pel camí del rellotge de la història. Ahir va anunciar un impost del 10% per a totes les importacions des de l’estranger i aranzels addicionals de diferent magnitud per a uns 60 països, els que, segons els seus assessors, més barreres comercials imposen als productes nord-americans. Trump l’ha batejat com el dia de l’alliberament, però per a bona part del món no serà més que el començament d’una nova guerra: una guerra comercial cridada a trastocar profundament el comerç internacional. Com sol ser habitual, l’Administració Trump no sembla haver distingit entre aliats i rivals. Cap país se salva de la crema, amb la qual el mandatari pretén reactivar la indústria nord-americana, atraure empreses estrangeres o reduir els dèficits comercials. Unes pretensions que xoquen amb les previsions dels mercats i la major part dels economistes, que temen que els aranzels –que pagaran els importadors nord-americans– empenyin a l’alça els preus i acabin frenant el creixement. Tornada al passat Està clar que l’experiment servirà per tornar enrere en el temps, a una època tan convulsa com el període d’entreguerres. Abans fins i tot d’anunciar-se aquests "aranzels recíprocs", Trump va situar la taxa mitjana d’aranzels als EUA en el 12%, segons el Deutsche Bank Research, el nivell més alt des de la Segona Guerra Mundial. Però amb els nous gravàmens està cridat a acostar-se als nivells de 1930, quan el Congrés va aprovar la llei d’aranzels Smoot-Hawley mesos després del crac borsari de 1929 i l’inici de la Gran Depressió. Lluny de resoldre els problemes, aquella llei només va servir per agreujar la crisi a l’escanyar el comerç quan més necessari era, segons el consens entre els historiadors. Desenes de països, com s’anticipa que passi ara, van respondre amb les seves pròpies barreres comercials i el comerç mundial es va desplomar un 60% entre 1929 i 1934. Trump no és un estudiós de la història. Tendeix a manipular-la. Està jugant amb foc. De l’èxit o fracàs del seu pensament màgic dependrà la sort dels republicans en les legislatives del 2026.

Una andanada insòlita des de 1930

L’aplicació generalitzada dels aranzels per rellançar l’economia dels EUA recorda la llei de Smoot-Hawley que en el període entre les dues guerres mundials només va provocar una gran crisi mundial. Els historiadors ho han analitzat però sembla que Trump prefereix ignorar-ho.

El més llegit