Cal passar a l’atac

La diplomàcia europea continua fent equilibris per intentar salvar una ruptura total amb els EUA. Podíem haver previst que aquest podia ser un desenllaç perquè, des que Bill Clinton abandonés la Casa Blanca, els successius presidents americans han anat traslladant l’eix d’interès de l’Atlàntic al Pacífic i ara amb Trump ens hem quedat sols. Tot ha saltat pels aires. El primer en caure és la idea que som part d’un Occident comú amb interessos econòmics i de seguretat compartits. Com a sistema de defensa, l’OTAN ha deixat de garantir la nostra seguretat, mentre Trump juga amb tornar Rússia al poder de la guerra freda. Per a Europa és un final d’etapa. És clar que ja no podem confiar en el soci de viatge. Els EUA han optat per entregar el poder a una elit que menysprea els mecanismes d’equilibri democràtics, un govern depredador que dirigeix des de la coacció i la força. Podem continuar contemporitzant, però Europa només podrà sortir d’aquesta reforçant el projecte comú i guanyant capacitat de liderar en el nou desordre creat. Reforçar la defensa és una part. Necessària, sí, però no exclusiva. Amb els recursos actuals, Rússia té molt difícil posar en perill a tota la Unió. És cert que tant Polònia com els països bàltics són blancs molt llaminers, però si en tres anys amb prou feines ha aconseguit sotmetre Ucraïna, militarment molt inferior, l’amenaça a la UE és una fantasia. El debat no hauria de ser si cal invertir en defensa o no. S’ha d’invertir, però de manera estratègica per contenir el fantasma rus. Però ni cal tornar-se bojos, ni la inversió pot ser només en defensa. La guerra que afrontem no és principalment militar, és comercial, econòmica i estratègica. I allà cal passar a l’atac, invertint en desenvolupament tecnològic, en un espai que potenciï el coneixement global, vingui d’on vingui, en un continent comercialment obert i potent, per fer front a la pedra a la sabata dels aranzels. Perquè el principal enemic ja no és Rússia, és els EUA.

El més llegit