Irene Tinagli, eurodiputada: "Temo que en temps de guerra la vivenda sigui una prioritat menor"

La Comissió Especial sobre Habitatge a Europa va començar a treballar fa un mes. ¿Què s’ha fet fins ara? Estem en una fase inicial, així que encara és aviat per treure conclusions, però estem analitzant diferents experiències i problemes. Crec que el més important és reconèixer que això és una emergència, és una crisi, i la Unió Europea ha d’abordar-la i ajudar ciutats i regions a trobar respostes i solucions. Ja m’he reunit amb molts alcaldes, inclòs el de Barcelona, però també em reuniré amb persones de l’Eurostat, de la Comissió i amb altres actors clau. Estem intentant crear un mapa de totes les necessitats de vivenda a la UE. No serà fàcil, perquè és la primera vegada que intentem abordar el problema de l’habitatge a nivell europeu. Tenim algunes dades afegides sobre els preus de la vivenda i els lloguers que són molt preocupants i problemàtics, i aquesta és la raó per la qual vam decidir crear aquesta comissió. ¿Existeix un problema comú entre els països europeus? Sí, hi ha diversos factors que estan afectant aquest mercat i que han impulsat l’augment dels preus. D’una banda, hi ha hagut un canvi en la demanda. Cada vegada hi ha més persones que viuen soles o famílies més petites, i això genera una necessitat de més quantitat de vivendes, però més petites. És un canvi en la societat. D’altra banda, hi ha diferents mercats que estan utilitzant la infraestructura de la vivenda. El turisme ha entrat en el mercat residencial, i en moltes ciutats hi ha una gran quantitat de vivendes que no estan disponibles per a lloguer o venda residencial perquè es destinen al turisme i a lloguers de curta durada. El problema és que l’habitatge s’ha convertit en un negoci. En aquesta anàlisi de les diferents situacions, ¿la comissió planeja visitar alguna regió? Sí, estem organitzant audiències i missions. De fet, la nostra primera parada serà Barcelona al maig. Aquesta decisió va ser presa per la majoria dels grups polítics de la comissió, ja que consideren que Barcelona és un cas interessant per analitzar, perquè fa anys que aborda aquest problema. També volem conèixer els plans de l’actual Govern local. Per aturar la situació, Catalunya ha utilitzat la llei de vivenda aprovada al Congrés dels Diputats per limitar els preus del lloguer en zones tensades. ¿Què li sembla aquesta llei? De moment, Catalunya és una de les poques regions on els preus estan baixant, i això la converteix en un fenomen rellevant. Les dades que he vist i les persones amb qui he parlat indiquen que hi ha hagut una disminució en el preu mitjà del lloguer. No obstant, alguns assenyalen que hi podria haver un impacte en l’oferta. Per això és important també el pla recent del Govern per recolzar la construcció i la renovació de vivendes assequibles. Als Països Baixos, Àustria, Alemanya i Suècia hi ha regulacions similars. ¿Hi ha cap política concreta que serveixi de referència de bones pràctiques? Hi ha diferents enfocaments. A Itàlia, per exemple, s’ha utilitzat un sistema d’incentius en lloc de regulació obligatòria. Si un propietari lloga la seva vivenda per sota d’un llindar determinat segons la zona i les característiques de l’immoble, rep beneficis fiscals. Paga menys impostos, però a canvi el contracte ha de ser a llarg termini i la renda no pot canviar durant aquell període. L’anàlisi de la seva efectivitat encara està en curs, però és un enfocament diferent que incentiva els propietaris, en lloc d’imposar una norma obligatòria. Totes aquestes mesures són bastant recents. Exacte. També hi ha ciutats que estan començant a regular els lloguers a curt termini, especialment aquelles que tenen molta pressió turística. No obstant, si cada ciutat actua pel seu compte, pot acabar tornant-se impopular o generar competència amb altres ciutats. Seria útil establir algunes directrius generals a nivell europeu. Ha parlat, en altres ocasions, sobre la necessitat de "tornar a fer habitables les nostres ciutats per als ciutadans europeus». Un dels grans desafiaments als centres històrics de les ciutats europees són les vivendes buides. ¿Com s’hauria d’abordar aquest problema? Sabem que hi ha un problema ja que hi ha centenars de milers de vivendes que estan buides. Hi ha alguns llocs on les unitats buides provenen d’antics projectes de vivenda social o vivendes públiques que no han sigut renovades per falta de fons. I, en aquests casos, crec que és important tenir projectes públics que puguin finançar-los. Però també hi ha moltes unitats privades que estan buides, sobretot en el cas de grans fons propietaris. En aquest cas és una mica més complicat. A nivell europeu, no podem intervenir en tributació. Quant a finançament europeu, els fons Next Generation EU es van destinar en part a la rehabilitació de vivendes i a la vivenda sostenible. ¿Com ha sigut el procés? Els fons Next Generation EU han sigut una eina increïble. Sé que Espanya és un dels països que ha utilitzat aquests fons per a aquest propòsit. Desafortunadament no ha sigut així a tot arreu, perquè en algunes regions i països temien no poder utilitzar-los dins del termini establert. Ara necessitem trobar altres vies, altres fonts de finançament per a aquests projectes. ¿Quin creu que és el futur de la crisi de la vivenda? Això depèn de nosaltres. El meu temor és que, en temps de por, de guerra, d’amenaces a les quals ens enfrontem, això es converteixi en una prioritat menor. Puc entendre que per als primers ministres o per als principals polítics europeus això pugui semblar menys urgent en comparació amb protegir el continent de la guerra. Però per a la gent això és una gran font de seguretat o inseguretat. Tenir un sostre segur sobre el seu cap, poder planificar el seu futur i poder fer un projecte de vida és la prioritat per a milions d’europeus.

El més llegit