Un canceller a la deriva

Un Estat democràtic també es mesura pel comportament de l’oposició. I quan aquesta utilitza postulats fal·laços i tramposos per erosionar-lo o cau directament en mans de demagogs és quan més a prop s’està de fer caure un sistema que exigeix autocrítica permanent. D’això ja en va parlar Aristòtil fa vint-i-cinc segles. I encara som allà mateix. Traspassada la frontera i constatant que ja són els populistes que cada dia esgarrapen més quota de representativitat i poder, la temible pregunta és: ¿quanta vida li queda a la democràcia? Poca si, segons les enquestes, cada vegada són més els joves que no fan fàstics a l’autoritarisme. És obvi que ningú ha sabut posar el cascavell al gat d’una fallada persistent. Quan els recelosos del model són pocs perquè no mereixen ni consideració. Si pugen es passa al menyspreu, tractant-los amb la displicència que castiga l’equivocat. I quan ja formen un percentatge significatiu ¡i creixent! es va assumint que no tots són fatxes sinó ciutadans que han retirat la confiança al que abans els n’havia merescut. Arribats a tal punt, el dubte raonable és com actuar: ¿aplicant el cordó sanitari als que clamen per retallades de llibertat i abominen alguns drets aconseguits? ¿o assumint una part de les seves propostes per neutralitzar-los reduint igualment els beneficis socials adquirits? Aquest dilema corca el PP respecte a Vox i Junts davant Aliança Catalana. Ho demostra el que ha passat aquesta setmana a les Corts valencianes plantejant la dimissió de Carlos Mazón i a l’Ajuntament de Ripoll, amb la moció de censura a la seva alcaldessa convertida, així mateix, en la figura disruptiva de l’independentisme. En el primer cas, l’extrema dreta va salvar els conservadors mig d’amagat. En el segon va ser al contrari, tot i que sense saber argumentar-ho. Però si no volem fer-nos trampes al solitari acceptem també que l’opció de l’esquerra d’apartar-los de tot tampoc s’ha demostrat eficaç. Reconvertida en víctima, la ultradreta passa a lamentar-se per les cantonades, contaminant la ciutadania amb percepcions davant raons. A gran escala, i amb més risc, això passa a Alemanya i determinarà les eleccions de diumenge. Cara de derrota Olaf Scholz (Osnabrück, Baixa Saxònia, 14 de juny de 1958) fa cara de derrota. Si es compleixen els sondejos, el seu partit (SPD) quedarà en la tercera posició, superat per Alternativa per a Alemanya (AfD), la formació política amb una líder que té Adolf Hitler per comunista sense aclarir si ho diu perquè ella encara és més extremista que el gran dictador. Els dos partits, al seu torn, quedarien per darrere de la CDU (cristianodemòcrates), que recuperaria el tron abandonat per Angela Merkel però ho faria amb l’estigma d’haver trencat el tabú de la primera dona que va dirigir el Govern federal: als nostàlgics, ni aigua. L’encara canceller sap que el pes de la història no es pot convertir en un episodi amb què la política jugui a fet i amagar. Menys encara per negociar propostes migratòries més estrictes que intentin frenar l’ascens dels ultres, com va fer el seu rival. El que no ha sabut l’encara canceller és superar una recessió que, al seu torn, trava el motor europeu i és gasolina per al descontentament. Si Scholz hagués llegit el seu compatriota Wolfang Münchau probablement Alemanya avui no estaria Kaput.

El més llegit