M i agradaria dir dues coses només aparentment contradictòries. Una, el trencament d’una visió euroatlàntica del món és un desastre. Dos: de debò existeix la visió euroatlàntica del món? Els pobles que reinventen la seva història estan condemnats a creure-se-la. Ara tot és plànyer-se i enyorar-se de Churchill i de De Gaulle. Però i el que els va costar a tots dos, en el seu dia, sobreposar-se a una indigna onada favorable a l’apaivagament dels nazis? No fou precisament a Múnic on el Regne Unit i França es van abaixar els pantalons després que Hitler envaís Txecoslovàquia? Què va passar a Vichy? I, més recentment: sense la dependència alemanya del gas rus, hauria estat imaginable tanta deixadesa amb Ucraïna? Què els hem donat, a banda de copets a l’esquena i algun tanc rovellat? Aleksei Navalni va viure tres anys al gulag abans de morir-hi. A bona hora li fem homenatges, no?