Dostoievski, l’‘influencer’ de moda

Qui t’ho havia de dir, Dostoievski: RoRo està a la cuina preparant-te una vedella Strogonoff ("A Fiodor avui li venia de gust...", ha dit a les seves xarxes), Taylor Swift ja t’ha convidat a un parell de chupitos de vodka, Timothée Chalamet no para d’enviar-te missatges perquè està entossudit a fer un biopic sobre tu i ben aviat anireu al Samo-bar, on diuen que avui punxa Charlie XCX. Tu, quan vas escriure El gran inquisidor, deies que l’ésser humà necessita "miracles, misteri i autoritat". L’autoritat ets tu, sens dubte, i el que t’està passant podria semblar un miracle o, com a mínim, un misteri. Tu, Les nits blanques, la novel·leta que vas publicar el 1848, uns mesos abans que t’enviessin a Sibèria durant el que dura una legislatura, s’ha convertit en un hit viral. Les xarxes, molt especialment Instagram i TikTok, van plenes de fotos de gent amb gest d’amant anhelós i les dues mans en una tassa de cafè, de cites sobre l’amor romàntic més desesperat, de playlists musicals de Xostakóvitx i Txaikovski. Vaig llegir ahir a The Guardian que la teva novel·leta, que jo llegeixo bocabadat cada solstici d’estiu (és llavors quan transcorre), ha sigut el 2024 la quarta més venuda a la Gran Bretanya de narrativa traduïda a l’anglès. ¡Fins i tot parlen de la febre Fiodor! The Go Betweens es preguntaven fa 20 anys en una cançó: "¿Per què la gent que llegeix Dostoievski vesteix amb pintes de Dostoeievski?". Bé: ara et llegeixen clàssics i moderns, en pijama d’estrelles i en gavany rosegat, amb neu i amb purpurina. A mi aquesta moda no m’estranya gaire i intentaré explicar per què. En realitat, ja havia passat amb novel·les com El jilguero, de Donna Tartt, i Tan poca vida, de Hanya Yanagihara, i amb les cançons de Kate Bush i de Blondie. I la teva història, sobre un home desesperat que es creua amb una tal Natienka, de 17 anys, al canal de Fontaka durant una d’aquelles nits blanques de Sant Petersburg, ho té tot per triomfar avui. Sobretot no m’estranya perquè certa confusa passió romàntica és un imant per a l’adolescència i perquè tots els adolescents de totes les èpoques s’assemblen. Al seu diari de 1875, Marie Bashkirtseff es preguntava: "¿Estic boja? ¿O maleïda? Sigui com sigui, estic avorrida". Hi ha autoretrats d’ella al mirall. El seu text era molt semblant a una confessió sentimental a Instagram i les seves fotos són com una mena de primer selfie teen. D’altra banda, Les nits blanques és una novel·la breu. Els anglesos la llegeixen en la ja mítica edició amb tapa negra: aquella té 80 pàgines. En la meva, d’Angle Editorial, només arriba a les 61. La literatura a les xarxes de vegades funciona com a repte atlètic (es mostren prestatgeries amb el nombre de volums que s’han llegit), així que resulta fàcil no només sumar-ne un de tan curt, sinó dir, després de gaudir-lo, que ja llegeixes els russos. A més, la teva novel·la en realitat parla sobre el xoc entre el nostre món mental i el món real, sovint irreconciliables. El narrador, negat per a la vida pràctica, viu entotsolat en una torturada fantasia idealista (la vas escriure en el teu període romàntic), i per aquest motiu se li obren ferides cada vegada que entra en contacte amb la vida. Això, estimat Dosto, passa sovint amb el diàleg impossible entre el relat deformadíssim de les xarxes socials i la inflexible i dura novel·la de la nostra vida real. És, també, una història sobre la soledat i l’aïllament, dues coses sobre les quals sabem molt ara que tothom diu que té molts amics i molts seguidors (això, a tu, sempre una mica paranoic, et pertorbaria), però que després no sabrien a qui demanar una mica de sal o a qui confiar un secret. Jivaritzar la cultura I, tot i així, tot i que entenc per què triomfa ara una de les meves novel·les d’estiu preferides (juntament amb El bell estiu, de Pavese, i El vino del estío, de Bradbury, entre d’altres), no deixa d’alegrar-me. Potser no gaires dels que parlen del teu llibre a TikTok o a Instagram comencin d’aquí un mes amb les 1.400 pàgines d’Els germans Karamàzov, i potser em preocupi de vegades aquesta tendència a fraccionar i jivaritzar la cultura, amb talls de deu segons i cites fora de context, però al cap i a la fi el protagonista de Les nits blanques diu, a propòsit del seu instant de brillantor amb Natienska: "¡Dé meu! ¡Tot un minut de felicitat! ¿Potser és poc per a tota una vida humana?".

Dostoievski, l’‘influencer’ de moda

‘Les nits blanques’ és una història sobre la soledat i l’aïllament, dues coses sobre les quals sabem molt ara

El més llegit