El futur és un invent d’Elon Musk

Va dir J. G. Ballard fa ja gairebé mig segle que "el futur no té futur", però és inevitable pensar en l’avenir quan, com ara, comença un any. El futur, en realitat, sí que existeix, però com els pisos en el centre de Barcelona, les entrades per al Camp Nou o les garrafes d’oli d’oliva cada vegada sembla més clar que només s’ho podran permetre uns quants. La raó principal és que la idea de futur tal i com la coneixíem, la de les voltes orbitals i les colònies intergalàctiques, està a mans privades. I que aquestes mans són les d’una sèrie de multimilionaris tecnològics encallats en la fase anal. Un exemple: Jeff Bezos el 2019 dins d’un coet de forma fàl·lica tocat amb un barret de cowboy i obrint una ampolla de Moët (l’ejaculació d’escuma) quan va aterrar. Ho explica molt bé Michel Nieva en el seu assaig Ciencia ficción capitalista, que ha editat Anagrama. El fet curiós és que tots els llumeneres que estan competint en l’anomenada "carrera espacial dels multimilionaris" eren uns fanàtics de la ciència-ficció. Un parell d’exemples. L’octubre del 2021, Zuckerberg va reanomenar el seu imperi amb el nom de Meta, inspirat en la novel·la Snow Crash, de Neal Stephenson, en què els Estats Units pateixen un col·lapse econòmic que provoca la privatització de tot, deixant Los Angeles gestionat per megacorporacions (en aquesta ficció, del 1992, s’avancen les criptomonedes, Google Earth, les apps d’enviament a domicili o la Viquipèdia). El 2020, SpaceX, d’Elon Musk, la primera organització privada a enviar vols tripulats a l’espai, va mostrar els seus vestits d’astronauta: cenyidíssims, com de superheroi, creats pel dissenyador dels cascos de Daft Punk i inspirats en la pel·lícula del 2001. El fet curiós és que si el futur alguna vegada ha sigut democràtic ha sigut en els llibres. Torno a obrir ara, per exemple, la meva edició il·lustrada d’Ediciones Gaviota (col·lecció Clásicos Jóvenes) de 20.000 leguas de viaje submarino, que vaig obrir per primera vegada als set anys. El seu autor, Jules Verne, va dir el 1903: "Escriu en paper el que després d’altres esculpiran en acer". És a dir, els invents de les seves novel·les es materialitzaven temps després. L’exemple més clar és el submarí d’aquesta novel·la, una de les meves favorites. Fins aleshores no tenien propulsió mecànica, però el Nautilus utilitzava bateries de mercuri i sodi que els motors extreien de l’aigua del mar. 85 anys després, dos científics fanàtics de Verne van portar l’invent a la realitat (sense festa ni biblioteca). Els exemples són molts i variats. La qüestió és que aquests nens capritxosos que llegien ciència-ficció són ara els amos del món. Fan passar per filantropia, o per fantasia infantil, la seva cobdícia sideral. Contaminen com ningú el planeta, el tornen inhabitable amb les seves empreses, però alhora s’ofereixen com herois per colonitzar-ne d’altres. Destrossen la Terra i són els únics a oferir-nos fugir-ne. Si el futur és aquest parc de jocs neoliberal, aquesta urbanització privada de luxe, prefereixo que, com va dir l’altre, "el futur no tingui futur".

El més llegit