Putin, 25 anys d’amenaces

Al complir-se un quart de segle de l’arribada a la presidència de Rússia de Vladímir Putin, la gran potència euroasiàtica ha adquirit la textura d’una autocràcia emmascarada per convocatòries electorals en les quals el vencedor és conegut per endavant. Eliminats tots els seus adversaris, l’últim d’ells Aleksei Navalni, i sotmesa la Duma als dictats del Kremlin sense dissidències, res queda en l’horitzó rus que s’assembli a un sistema democràtic. S’ha consolidat, en canvi, un nacionalisme agressiu que ha adoptat molts dels trets distintius del règim soviètic, amb un menyspreu absolut pels drets humans i una estructura de poder extremadament centralitzada. Durant els seus 25 anys en la presidència, Putin ha recorregut sense fre a l’annexió de territoris, la força extrema i la repressió interna. Si des del 24 de febrer del 2022 és Ucraïna el front que, justificadament, més espai ocupa als mitjans d’informació, no són menys definitòries del tarannà de Putin les guerres de Txetxènia, la pressió sobre Moldàvia, l’annexió d’una part de Geòrgia, la conversió de Bielorússia en un Estat titella posat al seu servei, la més que presumible demolició per enginys russos de dos avions de passatgers –l’últim, dimecres passat sobre el cel de Bakú–, el recurs a les guerres híbrides i les reiterades amenaces dirigides a socis de l’OTAN. Per a Putin tot s’hi val de cara a restablir el que ell considera la "Rússia històrica" que va desaparèixer amb la dissolució de l’URSS. Des que el 2005 va manifestar la seva opinió sobre que l’enfonsament de l’URSS va ser "la tragèdia geopolítica més gran del segle XX", dona per justificat tot pas encaminat a restaurar els límits territorials i la influència global de la superpotència. Mentrestant, l’economia russa, gestionada pels oligarques enriquits, és un monocultiu extractiu –petroli, gas i minerals– que no pot competir en el mercat de les noves tecnologies, tot i que les utilitza per interferir en la política de tercers, i es veu obligada a destinar una quantitat ingent de recursos per sostenir l’esforç bèl·lic i desenvolupar noves armes. Hi ha en el comportament de Putin i el seu entorn una impugnació permanent de l’ordre internacional, de la sobirania dels estats i, en l’àmbit europeu, de l’Acta Final de Hèlsinki de 1975, que certifica la inviolabilitat de les fronteres. El president de Rússia també té la pretensió manifesta de deixar en paper mullat alguns dels tractats per a la reducció dels arsenals nuclears, acompanyat d’amenaces explícites sobre el possible ús d’armes atòmiques en el conflicte ucraïnès. Tot, en definitiva, fa de Vladímir Putin un líder perillós –cal veure quin és el seu grau d’entesa amb Donald Trump– que, no obstant, ha donat mostres de vulnerabilitat al no poder acudir en ajuda de Bashar al-Assad davant l’escomesa a Síria d’una coalició de grups armats irregulars. Potser és cert que el cost de la guerra en combatents i material, més les sancions internacionals que obstaculitzen la seva economia, és una càrrega massa pesada fins i tot per a la desafiadora autocràcia russa, que va creure erròniament que l’ocupació de la resta d’Ucraïna, després d’annexionar-se Crimea i assaltar el Donbàs, seria un passeig militar.

El més llegit