Mor Jimmy Carter, gegant de la pau

Des de fa temps, Jimmy Carter i qui va ser la seva dona durant 77 anys, Rosalynn, tenien triat el lloc on serien enterrades les seves restes: una tomba que marcarà una senzilla làpida a l’ombra d’un salze al costat de l’estany a la modesta casa ranxo que van construir el 1961 a Plains (Geòrgia), avui part d’un parc nacional. El novembre de l’any passat, després de la mort de la que va ser primera dama, van arribar els d’ella. I aviat s’hi sumaran els de l’home que entre 1977 i 1981 va ser el 39è president dels Estats Units. Un dels seus fills va confirmar ahir a la nit la mort de Carter, tot i que no va aportar les causes immediates de la seva mort. Tenia 100 anys i deixa tres fills, una filla i 22 nets i besnets. Deixa també un important llegat polític en què brillen els acords de Camp David, que van ajudar a la reconciliació entre Israel i Egipte, i la normalització de relacions dels EUA amb la Xina. Però la seva empremta es va intensificar especialment després a l’abandonar la Casa Blanca després d’un sol mandat, derrotat per Ronald Reagan, la inflació i la crisi dels ostatges a l’Iran. El 1982 va fundar el Centre Carter i el 2002 va rebre el premi Nobel de la pau per les seves "dècades d’incansables esforços per trobar solucions pacífiques a conflictes internacionals, potenciar la democràcia i els drets humans i promoure el desenvolupament econòmic i social". Molts consideren que el seu treball va redefinir i marcar els paràmetres del que és una postpresidència ètica. I una de les paraules més associades a la seva figura és una que poques vegades va unida a l’ambició que se suposa que s’ha de tenir per arribar al Despatx Oval: "decència". Carter havia patit un melanoma i el 2015 va anunciar que el càncer se li havia estès al fetge i al cervell. Llavors es va declarar "perfectament en pau i preparat" per al que arribés després d’haver tingut "una vida meravellosa". La seva hora no havia arribat encara. Baptista profundament religiós, Carter va continuar atenent amb freqüència catequesis dominicals i treballant amb grups com Hàbitat per a la Humanitat. El febrer del 2023 es va informar que havia optat, "després d’una sèrie de curtes estades a l’hospital", per passar el temps que li quedava a casa amb la família i "rebre cures pal·liatives a casa, en lloc d’intervenció mèdica". Al novembre va arribar la mort de la seva dona. La seva única preocupació, va dir el seu net, era arribar a viure prou per votar per Kamala Harris en les últimes eleccions presidencials nord-americanes. Un fill del sud profund James Earl Carter júnior va néixer l’1 d’octubre de 1924 a la petita localitat agrícola de Plains (Geòrgia). Allò era el sud profund, pobre, i els seus pares, el granger i empresari Earl i la infermera Lillian, eren allà els únics blancs. Com es recordava a El forastero: la vida de Jimmy Carter, va créixer sense aigua corrent fins que va tenir 11 anys, i sense electricitat fins als 14. I va viure el racisme del seu pare, però va créixer modelat fora dels seus patrons, en bona part per la seva mare, que menjava amb gent negra, defensava Abraham Lincoln i als 67 anys se’n va anar a l’Índia dos anys amb el Cos de Pau que va posar en marxa John F. Kennedy. Les seves posicions contra la segregació i pels drets civils es van plasmar en la seva carrera política, iniciada el 1962 com a senador estatal després d’haver passat per l’Acadèmia Naval i haver sigut oficial en la Marina. El 1970 va conquerir el càrrec de governador de Geòrgia i el 1976 va fer fora de la Casa Blanca el republicà Gerald Ford. Va arribar a la presidència com un moderat, entossudit a restaurar la confiança en el govern després de la guerra del Vietnam i l’escàndol del Watergate. Punts negres i de llum Els punts negres del seu mandat van marcar la seva breu biografia presidencial. Queden les imatges de les llargues cues a les gasolineres durant la crisi del petroli, el descontentament generalitzat amb l’elevat atur i una inflació que es va disparar fins al 13%, un problema al qual va respondre amb retallades de despesa i austeritat. Inconformista, però també tossut i irritable, va ser, a més, el president de la crisi dels ostatges a l’Iran, un segrest de 52 diplomàtics que va durar 444 dies i que es va acabar quan va cedir el testimoni a Reagan després de perdre les eleccions. En la seva biografia presidencial hi ha també punts lluminosos, com els esmentats acords de pau de Camp David entre Beguin i Sadat, i la normalització de les relacions amb Pequín, a banda de l’acord SALT II amb la Unió Soviètica per limitar l’armament nuclear, una política de drets humans que es considera que va contribuir al final de la guerra freda i la ratificació dels tractats de neutralitat del canal de Panamà. Decència i responsabilitat "Potser ha sigut el president més mal comprès de la història nord-americana", va escriure Jonathan Alter, un dels seus biògrafs, el 2020, després d’enaltir el seu "sentit de la decència, responsabilitat i serietat política". Conservador fiscal, però també amb consciència social, va ser un avançat al seu temps en polítiques ambientals i va firmar 15 lleis en aquest àmbit. Va doblar també l’espai dedicat als parcs nacionals. Però el seu treball després que va deixar la Casa Blanca va ser el que més admiració va despertar. "És un dels millors segons actes en la història nord-americana", seggons les paraules del biògraf de Reagan, Craig Shirley. Amb la seva austeritat, Carter va trencar més motllos. Va tornar a la seva casa familiar de Plains, va viatjar sempre en aerolínies comercials i va fugir del circuit dels discursos pagats. Una manera de viure molt diferent de la d’altres expresidents. "Mai he volgut fer-me ric", va dir en una entrevista. Però el seu treball amb el Centre Carter, a favor d’eleccions lliures, intercedint en conflictes a Haití i al Sudan, promocionant els drets humans i lluitant per l’erradicació de malalties com la del cuc de Guinea, va fer d’ell referència global. Tot i que no va ser dels que actuen moguts per l’ànsia d’aplaudiment. Carter també va fer enemics al denunciar l’"apartheid israelià" i advertir que la democràcia dels EUA s’estava convertint en "una oligarquia". "Els diners són ara preeminents. Se n’ha anat tot a l’infern", va dir el 2010, després que el Suprem aprovés les donacions polítiques il·limitades amb la sentència de Citizens United.

El més llegit