Síria acaba una era i es comença a aixecar després de la caiguda d’Assad

L’edifici ho representa tot. Una gran torre abans vidrada s’aixeca sobre una base de pedra groga. La construcció és icònica: l’oficina del governador d’Alep, la segona ciutat siriana. El seu estat actual, no obstant, dista molt del passat. Les vidrieres de la torre –completament abandonada des del 2016– estan gairebé totes trencades. Allà, durant el setge de la ciutat, franctiradors del règim de Damasc tenien establerta la seva base i disparaven contra els barris rebels. La torre, malgrat que el conflicte a Alep es va acabar el 2016, no va ser mai reparada. Però la base, on hi havia el despatx del governador, sí. Allà el luxe era clar i ostentós i l’oficina, una habitació de prop de 100 metres quadrats, estava equipada amb tot. Però ara el règim de Bashar al-Assad, l’anterior president sirià, ha caigut i els nous inquilins del poder sirià –tant a Damasc com en aquest edifici d’Alep– pretenen canviar-ho tot: crear un Estat des de zero. Tenen ben poc on agafar-se. El sistema d’Assad, la seva proposta d’Estat, no va existir mai. El seu govern –a excepció dels seus dos primers anys, el 2000, en què va prometre esperances i avanços– no es va basar mai en uns ideals per defensar, un progrés al qual arribar ni una visió per protegir o exportar. No. Dues dècades després Assad va crear un sistema la cola i raó de ser del qual només era l’enriquiment dels de dalt a través del robatori als de baix; esprémer al màxim, sense contemplacions, tot el suc possible d’un país sencer. En les últimes dècades –sobretot en els últims anys de guerra civil–, la fruita estava seca, amarga. Destruïda després de més de 600.000 morts i set milions de desplaçats a l’estranger d’un país de 22 milions. Però mentre la fruita donés de si, l’extracció havia de seguir, ja fos a través de robatoris o amb la producció i distribució del captagon, una amfetamina barata la producció mundial de la qual, majorment, venia de Síria, del cercle pròxim a Assad. Ara, després de la caiguda del règim, tothom diu en veu alta el que ha hagut de callar els últims anys, i els exemples abunden: tota família té històries d’un familiar desaparegut o detingut –o segrestat, perquè no hi ha gaire diferència– per les forces de seguretat, que demanaven un rescat d’uns quants milers de dòlars a canvi d’alliberar els presos. Si els diners no arribaven, el pres queia al pou sense fons de les presons sirianes. Aquesta pràctica es va estendre durant tota la guerra. El president sirià, davant el món i davant la població sota el seu control, es presentava així com el mal menor: la vida pot ser difícil, fins i tot injusta, acceptava, però els rebels –tots gihadistes, tots tallacolls, asseguraven els seus mitjans de comunicació– són molt pitjors. Així que resistiu la penúria en la qual viviu, població siriana, perquè l’alternativa és molt pitjor. De res. Un nou model Aquest argument, no obstant, es va esquerdar en dues setmanes després que hagués començat l’ofensiva rebel: la depressió als territoris d’Assad era tal que quan els suposats tallacolls rebels van començar a avançar en direcció al sud, no únicament no hi havia resistència civil, sinó que els locals celebraven l’arribada dels rebels mentre els soldats d’Assad –sense tenir ja el suport de l’aviació russa– decidien que no valia la pena lluitar i morir per un règim inexistent, que els havia obligat –a ells també– a maltractar i ser maltractats per tots els seus superiors. I és aquest el punt que Hayat Tahrir al-Sham (HTS), l’antiga filial d’Al-Qaida a Síria i la més gran i ben organitzada de les milícies rebels sirianes, ha acabat entenent a la perfecció. "La seguretat és el nostre focus principal i la nostra principal preocupació. Després d’això, ens centrem que la població tingui accés a menjar i serveis. Però sobretot ens centrem a proveir la seguretat. Que la gent estigui segura a casa seva i als carrers i mercats perquè puguin treballar sense problemes i sense que ningú els molesti", explicaven des de l’oficina del governador d’Alep Mohammad Zakaria Lababidi, Fawaz al-Hilal, Abd al-Wahab Da’as: el triumvirat d’homes que ara governa la segona ciutat siriana representant HTS i el seu Govern de Salvació Sirià. Aposta per la gestió El canvi és radical, revolucionari. Els sirians que estan de celebració ara no ho fan per la victòria d’una milícia islamista radical –que malgrat haver-li preguntat centenars de vegades si voldrà imposar la llei islàmica arreu del país no dona una resposta clara, tot i que dona a entendre que no, però que ja es veurà– sinó que celebren que, finalment, quan una persona vagi a fer un tràmit burocràtic, no haurà de subornar mitja oficina governamental per fer-lo; celebren que, quan un es desplaci amb cotxe, no serà amenaçat per soldats i policies que ofereixen bitllets d’anada a les presons sirianes si no es paga una gran suma de diners; celebren que un, al sortir de casa, no serà aleatòriament detingut i es mantindrà desaparegut indefinidament en llocs com la presó de Sednaya, on la tortura i la mort era una cosa ordinària. HTS ha entès tot això i l’únic que ha proposat fins ara –dues setmanes després de la seva victòria– és tan sols acabar amb el sistema d’Assad. Res més. Només això. "No hem enderrocat ni canviat cap llei. Hem mantingut els funcionaris anteriors. I on veiem que hi ha un forat en la gestió, l’intentem tapar. Prop del 95% dels treballadors de l’antic règim en el sector dels serveis estan treballant ja per a nosaltres i la nova administració. Tan sols hem donat ordres molt clares d’acabar amb qualsevol tipus de corrupció, i ens comprometem a perseguir els que ho intentin", explicaven els homes del triumvirat d’Alep. Una minoria segrestada No totes les celebracions, però, són de cor pur. La minoria alauita de la regió mediterrània de Síria –d’on emanaven els Assad–, tem ser ara el blanc de les venjances dels rebels i la majoria sunnita del país, increïblement castigada pel règim. Aquesta minoria, durant els brutals anys de regne de Hafez i Bashar, pare i fill, va ser aclaparadorament favorable al règim, i gran part dels alts càrrecs a l’Exèrcit i el Govern d’Assad provenia d’aquest grup. Això no significa que els alauites no patissin el règim d’Assad. "Moltes vegades vam intentar parlar amb el Govern per demanar-li que invertís a la regió de Latakia i els seus voltants. Aquest lloc és molt bonic; podria rebre molt turisme. Però no van fer res. Ens van abandonar, i sense feina ni oportunitats, l’únic recurs dels joves era anar al servei militar", deia Brahim Isa, un representant alauita del poble de Qardaha, el bressol dels Assad. La trampa als alauites, considerava Isa i molts més a la regió, era un segrest: el règim els va convèncer que els rebels –el mal pitjor– els passarien a degolla a tots a la mínima oportunitat, i comptant amb el suport per defecte d’aquest grup, Damasc va abandonar econòmicament la regió, cosa que va acabar obligant els joves alauites, sense alternativa, a participar en el sistema i entrar a l’Exèrcit. El salari d’un soldat, 20 dòlars, no deixava cap altra manera de supervivència que robar, espoliar, maltractar i esprémer. Tot estava permès per part dels oficials, que s’havien d’emportar la seva part. Només el temps dirà si els nous amos de Síria seran capaços d’acabar amb aquest sistema i satisfer les necessitats humanes d’una població castigada durant 50 anys.

Síria acaba una era i es comença a aixecar després de la caiguda d’Assad

Malgrat els dubtes que suscita la milícia rebel que ara domina Damasc, els ciutadans celebren girar full a un règim basat en el robatori, la corrupció i l’abandonament econòmic

El més llegit