"Ho van destruir i ho van cremar tot"

Ismaq sap, perquè així ho mostra amb els seus moviments, que ara, es pari on es pari, serà una petita estrella. I el jove, barba i bigoti encara incipients, assaboreix el moment. Els seus companys –amb la barba encara menys desenvolupada– es postren al seu costat, mirant als voltants de la plaça. Davant d’ells, centenars de persones, venedors de menjar de carrer i, imponent, la ciutadella antiga d’Alep, la segona ciutat siriana. Ismaq, dèiem, ho sap, i aparca la motocicleta just a l’entrada, kalàixnikov a l’espatlla. Banderes de la Síria rebel onegen per tot arreu. "La lluita va ser difícil, però Déu ens va ajudar a derrotar l’enemic", diu Ismaq, membre d’una de les faccions que componen les milícies rebels sirianes. Ismaq, dels milicians aquí presents, és l’únic que va lluitar en l’ofensiva que, en tan sols 12 dies va acabar amb el règim de Bashar al-Assad. "Em va agafar per sorpresa, la veritat. Cap ens ho esperàvem. Jo em vaig adonar que això anava de debò quan vam arribar a Alep i vam veure que els enemics fugien gairebé sense lluitar. I quan vam prendre Hama vaig comprendre que guanyaríem la guerra", recorda Ismaq, orgullós i sense separar-se del fusell. Dues setmanes després de la seva presa –o alliberament, com l’anomenen ara els rebels i la gran majoria dels habitants de la ciutat–, Alep segueix tan bulliciosa com en el passat. Els seus carrers, ara, ja no són controlats pels policies d’Assad, sinó per milicians rebels reconvertits en agents de trànsit. A alguns, davant tant bullici, se’ls veu una mica perduts: molts provenen de la regió rural rebel d’Idlib. Alep i el seu centre són pur caos. "¡Oh, oh! ¡No tenen ni punt de comparació! ¡Res de res! Abans, els agents de trànsit eren els primers corruptors", diu Rafa, una habitant de la ciutat. "Ho sabia tothom. Per evitar qualsevol multa, passar qualsevol control, un havia d’estar constantment pagant suborns. Abans era sempre així. Ara... ¡Oh, ara!", diu la senyora, i aixeca les mans al cel en senyal de plaer diví. Rafa s’ho està passant de meravella: "Ara és un gust. ¡És perfecte! Els nous agents guien el trànsit i no ens intenten robar. ¡Increïble!". Les marques del passat No tot, no obstant, és felicitat en la nova Alep. La ciutat, en aquest inici d’hivern, viu sota un núvol de contaminació i pols causat per tots els generadors lluitant per il·luminar els seus carrers i vivendes. La segona capital siriana tot just té dues hores de llum al dia. Però sempre ha sigut així, expliquen els seus habitants, i que va ser molt pitjor ja fa gairebé una dècada. Alep va viure llavors un dels pitjors episodis de la Guerra Civil siriana, i ha conviscut els últims vuit anys amb cicatrius, aquí i allà, del setge de la ciutat per part d’Assad i l’aviació russa. Tots dos, entre el 2012 i el 2016 –quan va acabar el setge–, van matar prop de 20.000 civils segons les estimacions. Ara, els antics barris assetjats de la ciutat, al sud-oest, són un conglomerat de pals d’electricitat sense cables ni connexió, edificis enderrocats o a mig caure, garatges i botigues tancades amb la bandera antiquada; tot i que algunes estan, verd mal grafitejat sobre vermell, en procés d’actualització. Alguns blocs estan marcats: "No hi ha mines", "Sí, mines", diuen unes pintades en rus: són les restes de la conquesta total d’Alep per part d’Assad i Rússia ja fa vuit anys. "Ens ho van destruir tot, ho van cremar tot. Nosaltres ens vam escapar el 2014 i vam tornar a l’acabar el setge. Aquests gossos d’Assad ens van buidar la casa. Ens ho van robar tot", diu Hasan, un habitant del barri d’Al-Kallaseh, al sud d’Alep. El barri, diu aquest home, està tan destruït ara com va acabar fa vuit anys. No hi ha hagut cap reconstrucció. "Des de fa anys no tenim aigua potable, no hi ha electricitat, internet. Hi ha molts sirians, a Turquia i a l’estranger, que estan tornant i volen tornar. Jo mateix tinc familiars allà. Però, ¿com ho faran? Primer s’han de fer moltes coses; el nou Govern ha de fer moltes coses. Però estem contents que tot hagi acabat. Volem ajudar". Una cara nova A Síria, així, després de la caiguda del règim de més de 50 anys, les cares estan canviant. Els retrats i pòsters als carrers d’Alep, aquests dies, tenen sobretot dos protagonistes: el nou primer ministre sirià, Mohammed al-Bashir, i el líder de la milícia islamista radical Hayat Tahrir al-Sham(HTS), l’antiga filial d’Al-Qaida a Síria i la que ha liderat l’ofensiva que ha acabat amb l’ara exiliat expresident sirià. Assad –refugiat amb la seva família a Rússia sota l’empara de Putin– ja no hi és: els seus retrats i cartells, fins ara omnipresents a cada racó, han passat pel procés de la tisora. Tots, a la cara del fugit president, el bigoti i els ulls del qual es fonen en un sol forat violent en la tela. "Va ser increïble", recorda Ismaq, i els altres joves milicians, amb cares entre les quals encara s’entreveuen trets de petits adolescents, l’escolten amb enveja: "Mai de la vida havia entrat a Damasc, en la meva vida, i entrar capturant-la... La gent ens va fer una gran benvinguda. No m’ho creia. Vam poder passejar per la ciutat, parlar amb la gent, i resar a la mesquita d’Omeya. Realment va ser increïble", acaba.

El més llegit