Pisos socials buits per falta de renovació malgrat l’alta demanda

Itàlia. A Itàlia, moltes famílies de baixos ingressos que enfronten dificultats per pagar lloguers a preus de mercat també troben obstacles per accedir a habitatges públics i socials. L’oferta d’aquests allotjaments és clarament insuficient, i a més, molts dels immobles disponibles sovint es mantenen buits. En xifres, al país hi ha 875.000 vivendes socials públiques, gairebé totes construïdes fa dècades, les quals representen entre una quarta i una cinquena part del total de vivendes de lloguer. La seva distribució respon més a criteris geogràfics i demogràfics que a les necessitats dels que les requereixen. Això explica per què les regions de la Llombardia i Campània encapçalen la llista amb 160.000 i 106.000 vivendes socials, respectivament, seguides per la Pulla amb 61.000. A l’altre extrem, regions petites com la Vall d’Aosta i Molise, juntament amb l’Umbría i Basilicata, tenen la menor quantitat de vivendes socials. A més d’això, un dels grans problemes no només és que no es preveu un augment en el nombre d’immobles destinats a aquest ús, sinó que quan els inquilins moren, els immobles passen a afegir-se a la llista de propietats inutilitzades. La causa és la falta de fons per renovar-los abans d’assignar-los a nous inquilins. En concret, segons una investigació de la Universitat Bocconi de Milà i de Federcasa, les vivendes públiques buides representarien al voltant de l’11.5% del total: una autèntica "ciutat fantasma" d’unes 100.000 cases. Per si no n’hi hagués prou, cada vegada més assignacions d’aquests habitatges acaben en els tribunals. Això es deu que, especialment al nord d’Itàlia, diverses regions han intentat establir l’anomenat criteri d’"antiguitat de residència". Aquest requisit implica que la persona que sol·liciti una vivenda social hagi residit a la regió durant un període mínim. En una sentència de l’abril passat, però, el Tribunal Constitucional va dictaminar que aquest criteri no és admissible, i va obligar a eliminar el requisit. Les ocupacions d’aquests immobles públics és una pràctica en part tolerada per les institucions. En aquest context, destaquen petits passos de ciutats del sud com Matera, que ha implementat estratègies de vivenda pública i social per protegir el seu patrimoni cultural. IRENE SAVIO França. Bat rècord en la crisi de vivenda social: 2,7 milions de famílies esperen un habitatge públic en aquests moments, segons la Unió Social de la Vivenda. Un augment de 100.000 sol·licitants respecte al 2023. La creixent demanda d’aquest tipus de vivendes produïda per la pèrdua de poder adquisitiu dels francesos, la caiguda de subvencions, l’augment dels costos de construcció, i el bloqueig de la creació de vivenda social han provocat que les llistes d’espera s’engreixin causant una demora d’entre 5 a 6 anys. Una espera que augmenta a la regió parisenca d’Illa de França i que arriba a ser de fins a 10 anys. "Estem construint cada vegada menys (al voltant de 82.000 habitatges socials aquest any, davant 120.000 fa cinc anys) i mentrestant, la demanda ha continuat creixent, perquè moltes llars no poden permetre’s trobar allotjament", explica la presidenta de la Unió Social de la vivenda en RTL, Emmanuelle Cosse. LETICIA FUENTES Alemanya. Quan el socialdemòcrata Olaf Scholz va firmar el pacte de coalició amb els Verdes i el Partit Liberal el desembre de 2021, va incloure entre els seus objectius prioritaris la construcció de 400.000 nous habitatges a l’any, dels quals 100.000 serien vivenda social. Scholz tenia el ferm propòsit de frenar l’alça de preus amb el suport a la construcció d’aquests 100.000 habitatges socials a l’any. Però va quedar per sota d’aquest objectiu tant el 2022 com el 2023, amb unes 25.000 i 33.000 unitats, respectivament. El total de vivenda social a Alemanya és d’1,08 milions d’unitats. Van aparèixer altres objectius preferents, en una Alemanya que amb la invasió russa d’Ucraïna va prendre consciència que el seu Exèrcit estava tan desfasat com altres infraestructures essencials, des de la xarxa ferroviària a la digitalització. GEMMA CASADEVALL Regne Unit. La vivenda pública al Regne Unit està destinada principalment al lloguer, tot i que també existeixen alguns mecanismes per comprar els allotjaments, així com models híbrids. El lloguer està dividit entre l’arrendament social –que ofereix allotjaments fins i tot un 50% més barats que al sector privat– i l’arrendament assequible –els preus del qual poden assolir fins al 80% del seu equivalent al mercat lliure. En l’actualitat hi ha 4,1 milions d’habitatges públics a Anglaterra, finançats principalment per administracions locals i per organitzacions sense ànim de lucre. Aquesta xifra representa un 16% del total del parc de vivenda (quatre punts menys que l’any 2000). Més enllà del lloguer, hi ha alguns programes per a la compra d’habitatges assequibles, com ara el Right to Buy, que permet els inquilins adquirir una casa de lloguer amb un descompte de fins i tot un 70% o un màxim de 121.000 euros (162.000 euros a Londres), sempre i quan aquesta sigui la seva única residència i hagin habitat en vivendes públiques un mínim de tres anys. Un altre model és el shared ownership (propietat compartida), que permet comprar entre un 10% i un 75% de l’habitatge i pagar un lloguer per la resta. Malgrat aquests programes, la caiguda en l’oferta de vivenda pública en les últimes dècades és evident. LUCAS FONT

Pisos socials buits per falta de renovació malgrat l’alta demanda

Les insuficients inversions governamentals en vivenda pública es repeteixen a diferents països que tenen un elevat dèficit de l’habitatge

El més llegit