Els EUA i Espanya, ¿vides paral·leles?

La Borsa de Nova York estava feta un toro (definició per a la tendència alcista), el dòlar cotitzava a l’alça en els mercats monetaris, l’activitat econòmica creixia al 2% i la taxa d’atur se situava en el 4,1%, tot un rècord a la baixa. L’amenaça d’una recessió semblava convertida en un aterratge suau després de la recuperació de l’economia enfonsada per la pandèmia. ¿I per què, amb aquest quadre macroeconòmic, Kamala Harris i Donald Trump van arribar aparentment empatats a les enquestes fins al 5 de novembre? I fins i tot amb les expectatives a favor d’una victòria de Trump. Sí, l’economia en termes estadístics anava bé, però en els sondejos la gent responia que, si bé l’estadística es podia interpretar positivament, la seva realitat personal no era bona i que, fins i tot, la podia qualificar de dolenta. La inflació estava baixant, sí, però això no volia dir que la capacitat adquisitiva de la població experimentés una recuperació. La inflació, en efecte, tot i que baixés ara, s’identificava amb el període de Joe Biden, producte de l’obstrucció dels subministraments mundials causats per la pandèmia, un factor reforçat per l’elevació del preu de l’energia, derivada de la invasió d’Ucraïna per l’exèrcit de Rússia el 24 de febrer del 2022. Mentrestant, durant gran part dels quatre anys de Biden, els salaris es van mantenir per sota de l’acceleració dels preus, que ara estan un 20% per sobre del nivell anterior a la pandèmia. ¿I l’ocupació? Si bé l’estadística reflecteix una taxa històricament baixa (4,1%), la qualitat dels llocs de treball a temps complet s’ha degradat i els treballadors han hagut de buscar una segona feina per sostenir el seu nivell de vida. I, per acabar-ho d’adobar, la desacceleració en la taxa de creació de llocs de treball ja ha començat, potser per efecte de vagues i d’huracans. Mentrestant, la campanya de Kamala Harris, en lloc de donar una resposta a les inquietuds econòmiques de la població i formular una proposta per als pròxims quatre anys, es va limitar a atacar la personalitat de Trump i les seves característiques feixistoides. Problema: Trump ha desenvolupat una campanya sense complexos, sense amagar el seu racisme i la seva voluntat de venjar-se dels seus adversaris si tornava a guanyar el 2024, per la qual cosa va continuar denunciant com a robatori l’elecció del novembre del 2020, quan va obtenir 74 milions de vots (7 milions menys que Biden). Per tant, Trump no va ocultar la seva agenda. No obstant, l’entrada tardana en campanya de Harris –resistència a abandonar de Biden pel mig– i la seva campanya negativa, és a dir, la denúncia del risc que suposava la candidatura supremacista d’un delinqüent per al futur dels Estats Units, no va oferir als electors una alternativa de carn i ossos a les extravagàncies de Trump. El no a Trump, no al perill ultradretà, no a la deriva boja del trumpisme, no a les mentides, mentre Harris prometia continuar els quatre anys que ella i Biden havien protagonitzat entre el 2021 i el 2024 (incloent-hi el suport a Netanyahu a Gaza, Cisjordània i el Líban), van situar el partit Demòcrata com el partit de l’establishment. I van permetre elevar la figura de Trump novament per sobre dels partits, tenint en compte que representava el partit Republicà, ironia de la història, alhora com el candidat anti establishment. Hi ha en aquesta nova elecció un missatge per a Pedro Sánchez. La fórmula de denunciar que ve la dreta del PP i els ultradretans de Vox no servirà per frenar aquesta deriva. Ja es va revelar incapaç de frenar-la el juliol del 2023 en termes de vot popular. En certa manera, hi ha un paral·lelisme entre la situació econòmica d’Espanya i els Estats Units. Perquè Espanya ha sigut dins d’una Unió Europea en recessió una cosa així com l’economia nord-americana, amb taxes de creixement superiors al 2% i un descens sistemàtic de la taxa d’atur. I amb una desacceleració finalment de la taxa d’inflació. Però aquest èxit estadístic no deixa de contrastar amb una ocupació de baixa qualitat i amb uns preus als quals els salaris reals i les pensions continuen sense arribar. I amb l’habitatge que s’ha convertit en actiu d’especulació financera. Si en el que resta de legislatura –sense tenir en compte un accident de recorregut que anticipi les eleccions generals– el Govern no governa, això és, no dona una resposta als problemes realment percebuts pels ciutadans, el tsunami de València i el de Trump acabaran fent la feina. Que ve el llop, doncs, ja no servirà.

Els EUA i Espanya, ¿vides paral·leles?

En la derrota de Harris hi ha un missatge per a Sánchez: les xifres macroeconòmiques dels dos països són bones, però la inflació i l’habitatge passen factura. Agitar la por, com va fer la demòcrata amb Trump, no serveix per evitar la victòria del contrari.

En comptes de donar resposta a les inquietuds de la població, Harris es va limitar a atacar la personalitat de Trump

El més llegit