Seduint Europa

La migració és un fenomen al qual s’atribueixen inconvenients. Les conseqüències negatives, que n’hi ha, estan sent utilitzades per una minoria per crear un ambient social exagerat que indueix al temor. Ho diuen les enquestes. L’últim CIS el situava com el principal problema per als espanyols. La vertiginosa escalada del novè lloc al primer de les preocupacions ciutadanes en només un trimestre té a veure amb la imatge del constant degoteig d’embarcacions precàries que arriben, principalment, a les costes canàries, tot i que no només, i que il·lustren la cara dramàtica del succés. D’una cosa semblant ja es va parlar el 2007, durant l’anomenada crisi dels cayucos. Mentrestant, els grans fluxos continuen entrant pels aeroports espanyols, però no criden l’atenció ni són notícia. La mateixa demoscòpia, no obstant, delata que estem davant una percepció. Quan a idèntics enquestats se’ls pregunta pels problemes que els afecten personalment, la immigració decau al cinquè lloc. O sigui, que l’inconvenient ja no és tan greu. Una cosa semblant a la diferent avaluació que es fa de l’economia. Consultada com a concepte general es valora negativament. La pròpia, la familiar, molt millor. Així és com la imatge figurada dibuixa una realitat que, en canvi, no és real. Aquest escenari migratori fictici és sobre el que debat la Unió Europea a proposta de Giorgia Meloni (Roma, 15 de gener de 1977). La iniciativa de l’Executiu italià de subcontractar el Govern d’Albània per desplaçar-hi els migrants il·legals i instal·lar-los en uns eufemístics camps d’internament, a l’espera de ser retornats al seu país d’origen una vegada identificats, ha provocat tanta repulsa social com admiració política. I davant la denúncia de qui veu vulnerats els drets humans apareixen líders d’ideologies diferents que lloen directament la decisió o, si més no, l’estudien. Des del primer ministre del Regne Unit, el laborista britànic Keir Starmer, que va frenar en sec la deportació a Ruanda impulsada pel seu antecessor conservador però que a Roma va quedar corprès de la seva rossa col·lega, fins al popular espanyol Alberto Núñez Feijóo, que quan la va visitar es va servir de la idea italiana per denunciar la inacció de Pedro Sánchez, sense valorar la dimensió del concepte. Al mig, els que volen ser més dràstics. El Govern dels Països Baixos, per exemple, que negocia amb Uganda enviar-hi només els africans que han superat el temps de tràmit per aconseguir la seva regularització. Una simplificació pel color de la pell que delata l’autèntic sentiment falsament amagat i que posa a prova la Unió Europea davant el preocupant procés d’enterrar a marxes forçades l’essència de la seva existència. Imatge blanquejada Perquè, ¿on queden el respecte a la dignitat humana i als drets fonamentals que estan en la base de la seva construcció? Aquesta és la pregunta que hauria de contestar Ursula von der Leyen, abans d’impulsar una legislació migratòria comunitària més restrictiva, seguint l’estela de Meloni. I, de passada, aquells que van ajudar a blanquejar la imatge d’una primera ministra sorgida de les cendres del feixisme de la mà de Germans d’Itàlia. Consagrada per Berlusconi i defensora de "Déu, pàtria i família", la disruptora Meloni respon que ha consignat la seva ideologia a la història.

El més llegit