Desplaçats interns del Líban malviuen a la intempèrie a la capital

El brunzit és persistent. A cada racó de Beirut, la presència eixordadora d’un dron sobre els seus caps recorda a la ciutadania que aquesta és una ciutat sotmesa a la guerra. Nour Sabbah ja s’ha acostumat al so. L’acompanya nit i dia. Però després de dues setmanes d’èxode, el que fa perdre la son a aquesta libanesa de 69 anys és que les pastilles per a la pressió arterial s’estan a punt d’acabar i que els seus peus cada dia són més bruts. "No hi ha dutxes, ni banys, ni res", lamenta a EL PERIÓDICO, estirant les cames i aixecant-se els pantalons. "És la mateixa roba que portava posada quan vam haver de fugir", recorda, encara amb les xancletes de caminar per casa que ja acumulen greixum. Però, ara, la Nour no sap ni si té casa perquè fa setmanes que Israel bombardeja el seu barri als suburbis del sud de Beirut. "Des d’aquí no puc sentir els atacs contra Dahieh, només els més forts", reconeix. El barri de la Nour ja només són carrers fantasmes. Pràcticament no queda ningú als pocs edificis que encara continuen dempeus. Molts dels seus veïns s’han escampat per tota la capital libanesa. Amb les escoles ofertes pel Govern libanès com a refugi desbordades pels desplaçats del sud i l’est del Líban, que van començar abans a patir els bombardejos israelians, els beirutins de Dahieh s’han hagut de conformar amb dormir a la intempèrie o en edificis abandonats del centre de la ciutat. Situació "molt difícil" "La nostra situació és molt difícil", explica Sabbah, que porta 11 dies convivint amb el seu fill, la seva nora i el seu net en una habitació que abans servia de cuina. Ara suposa un preuat sostre sobre els seus caps després de passar les primeres dues nits d’èxode al passeig marítim. Beirut compta amb un centre urbà que, fins fa dues setmanes, també era una mica fantasmagòric. Durant els 15 anys de Guerra Civil al Líban (1975-1990), el downtown beirutí es va convertir en la línia que dividia la capital en dos, l’est cristià i l’oest musulmà. La Línia Verda que separava la ciutat estava sembrada de franctiradors, punts de control i combats constants. Quan va acabar el conflicte que va trencar un país sencer, aquesta zona cèntrica no va recuperar la seva missió original com a punt de trobada entre les dues Beiruts. Al contrari, els líders de la postguerra van arrasar amb tot el que quedava dempeus i, sobre les ruïnes, van construir edificis exclusius i centres comercials amb preus prohibitius. En un Líban amb més del 80% de la població per sota de la línia de pobresa, aquest luxós downtown existeix només per al gaudi d’un grapat de privilegiats. Un centre transformat Des que Israel va intensificar la campanya de bombardejos contra Dahieh, un conjunt de suburbis predominantment xiïtes a l’extrem sud de Beirut on viuen desenes de milers de residents, el centre de la capital també es va transformar. Centenars de famílies que fugien d’aquesta violència es van instal·lar en aquestes places per on ningú passeja, en aquests moderníssims edificis que mai s’han fet servir. Ara, en un complex de blocs governamentals i comercials en avançat estat d’abandonament, hi malviuen 2.600 persones. "Aquí la gent del sud del Líban, de Baalbek, de Beirut, fins als sunnites, ens estimem i ens respectem els uns als altres; l’enemic no ens podrà vèncer", diu amb exaltació Abu Ali Shbeiti a aquest diari. "Soc fill de Dahieh i hi he estat durant quaranta anys", afirma orgullós. Sense res a fer, ni tampoc cap possibilitat d’imaginar el futur, Abu Ali passa les hores xerrant amb nous i vells veïns. "Casa meva ha sigut colpejada i ha quedat esfondrada, però la casa i la terra, ¿què més dona? La terra no desapareix", afirma aquest libanès en la seixantena. "Si se’n va una casa, en vindrà una altra; si destrueixen casa nostra, la nostra terra, plantarem tendes de campanya i hi tornarem", defensa mentre el dron israelià sobrevola el complex d’edificis. Al seu voltant, ronden desenes de nens que omplen l’espai de crits infantils i cuses. Ahmed Suffan, el responsable d’aquest centre improvisat de desplaçats, reconeix a EL PERIÓDICO que, en les últimes dues setmanes, no han rebut cap tipus d’ajuda. Algunes organitzacions han portat menjar i aigua, però poc més. Mentrestant, un grapat de joves habilita un espai a l’entrada per construir-hi una clínica improvisada on s’està instal·lant personal de Metges sense Fronteres. El moviment constant de gent portant electrodomèstics i la construcció de nova infraestructura indiquen que aquest refugi temporal pot ser aviat permanent. "M’estic morint" "M’estic morint", reconeix Marie, vinguda de Nabatieh, la principal ciutat de l’interior del sud del Líban. "Tinc un germà malalt, un altre de paralític, una germana amb càncer i jo tinc el cor obert", diu a aquest diari davant un dels locals on es van instal·lar fa 10 dies. "No dormim gens, hi ha soroll a tota hora", lamenta. A l’interior d’aquest establiment obert, el seu germà descansa en un llit mèdic sense poder-se moure. "Hauria de ser a l’hospital; tots som desfavorits i tots estem malalts", diu Marie. L’infortuni podria haver-se fet persona a qualsevol cantonada de la cèntrica plaça dels Màrtirs de Beirut. Lluny de la desgràcia de Marie, Abu Ali i Nour, el sostre que cada dia els protegeix del sol els fa uns privilegiats. A tan sols uns metres d’aquest malmès edifici, hi ha un petit jardí on es concentren els grups socials de la comunitat libanesa en què ningú es fixa. Refugiats sirians i treballadores domèstiques migrants ocupen cada centímetre d’herba que decora una sofisticada i buida cafeteria. "Fins i tot abans de la guerra, la vida ja era dura, molt, ni tan sols podíem pagar el lloguer", diu Sahar Ali, de 54 anys, originari d’Alep. "Jo tornaria al meu país, però no tinc diners per arribar fins a la frontera, tot i que, a Síria, hi ha una cosa pitjor que la guerra: hi ha gana", denuncia a aquest diari. "¿No tens res perquè puguem protegir-nos del sol?", pregunta la Marie a aquest diari després d’haver enumerat el total de fills que se li han mort. Asseguda sobre una àmplia estoreta perquè la seva pell calenta no s’irriti en contacte amb l’herba, s’aferra amb força al seu bolso. És l’únic que es va poder emportar quan els avions israelians van començar a bombardejar Dahieh. Al seu voltant, també ronden més nens i una dona embarassada s’acaricia el ventre. Dos dies després d’haver tingut aquesta conversa, el jardí torna a estar ben desert. La seva desgraciada realitat no quedava bé amb l’estètica de l’exclusiu downtown beirutí. Però, a dues passes de l’acolorit cafè que continua buit, la gent aprofita qualsevol racó per protegir-se del món. Un portal buit. Un local abandonat. Qualsevol cosa és bona quan no tens res.

Desplaçats interns del Líban malviuen a la intempèrie a la capital

Les escoles refugi estan desbordades pels ciutadans del sud i de l’est que van ser bombardejats abans / Els beirutins de Dahieh es conformen amb qualsevol cosa que troben

El més llegit